De vanguardia espanyola

Dimecres 4 de juny 2014

No em sobta gens aquesta mena d'insistència a voler-nos, ja no sols el fet de voler trencar el procés, fer sempre el mateix i estar sempre al mateix lloc. Aquest visca el rei de vanguardia espanyola. Edició dels dimarts dia tres de juny, trenta o quaranta-set pàgines, ja no ho sé, se me'n fot, dedicades al mata elefants i al felipó. Què voleu que us digui. Angúnia. Cal llegir, sí, cal, l'editorial que en fa el Conde. No té deperdició. La que fa en Marius? la de la menjadora ben peixada. Política en majúscules i visió de la realitat en minúscules. Ens planten un nou Borbó de la mateixa manera  que ens van encolomar al carcamal. És legal i ho faran legal mitjançant una lleig orgànica consensuada per la vella política, la que no vol a hores d'ara bona part de la polis. Els catalans, els conservadors de sempre, s'abstindran. No es mullen ni quan plou. Poca legitimitat. No ho sento ni ho vull. Em molesta que em manipulin. Formo part d'aquesta vella casta de fills d'obrers formats i instruïts. Me'n plac. Se que se m'enriuen a la cara i que fan el que volen. No vull al Borbó, com tampoc vull ser espanyol, encara que molts vulguin les dues coses o una o altra. No en vull cap de les dues i no em deixen triar. Constitucional o orgànicament m'ho imposen. Res em val. Vull escollir. Dilema greu. Cap mena de legitimitat quan no t'ho volen deixar fer. No paren. Conspirar per no perdre cap privilegi pudent de podridura eufemísticament amanida de terceres vies reiteratives i del lampedusià tot quedarà igual. Potser. Que no canviï allà, m'és igual, al setanta vuit no vaig votar. Era menor i aquell món ancorat no em val i tinc la immensa fortuna de no formar part d'aquesta casta covarda amb totes les seves lletres, contingut i significat de vanguardia d'aquí i extractiva sense vergonya d'allà. Molt clar.