Senyeres tricolors

Dissabte 7 de juny 2014

Proliferació de senyeres tricolors que no em sento meves. A Mauthausen, si una petita espurna del que podia sentir per Espanya em quedava, la vaig deixar allà. És cert que vaig acaronar la bandera legítima, la dels avis, la republicana i em vaig commoure. Aigua passada riera avall. No la vull. Ni podem, ni podemos, no m'agraden i no satisfan cap mena dels meus interessos. Poca claredat i líders d'impacte mediàtic que no tinc massa clar que vagin més enllà d'una profunda superficialitat. Els polítics, és cert, tampoc han demostrat gaire cosa més. No. Estaria content de viure il·lusionat i envejo la gent que de la il·lusió en fan senyera, però m'he tornat, ja fa massa temps, com la Colometa, un tros de suro, i la vida no em sol anar més enllà del dia a dia sense conformar-me massa amb l'anar tirant. M'ha vingut al cap, veient tantes tricolors il·lusionants, una de les millors coses que he llegit mai i poc coneguda, Rosa Chacel, barrio de maravillas. Introspecció, densitat, impressions i petites vivències d'un món immensament clos. El món i la vida que em pot agradar. Preàmbul d'aquella república volguda, desitjada, idealitzada que no es tornarà a repetir i, si es repeteix, mai serà com la que es va voler que fora. Ni Alcalá-Zamora, ni Azaña, ni Negrín ens van ser fidels, com tampoc ho han estat Franco, Arias Navarro, Juan Carlos I, Suárez, Calvo Soltelo, Felipe González, Aznar, Zapatero i Rajoy, vist des de l'òptica catalana, la meva. La seva república i que molt bé els hi vagi, de tot cor, sense cap mena de rancúnia. Ara, aquest Iglesias, el que ens dóna suport a la consulta i no està d'acord amb la independència de Catalunya. Sempre el mateix, vingui d'on vingui, Espanya, Espanya i Espanya, dictatorial, monàrquica o republicana i la tercera via catalana de la punyeta que sempre porta a la mateixa estació: Espanya. Aquella il·lusió d'aquells barris, la mateixa dels avis quan els pares van poder començar a aprendre de lletra, d'aquella gent que veien un futur millor més enllà de la seva tristament alegre quotidianitat, tot es va esmicolar i les il·lusions, com l'amor, es tornen en desamor i en desil·lusions i sol costar molt recuperar-ne ni la més ínfima part. No estranyi a cap il·lús que els republicans espanyols, i els espanyols en general, desconfiïn dels catalans, com també ho és que nosaltres desconfiem de qualsevol mena de promesa que vingui de ponent enllà. Desamor. Desconfiança. Geometria de paral·leles que mai es poder trobar i ja no val l'esperança. Les paral·leles, de manual de geometria, són dues línies que avancen fins a l'infinit sense trobar-se. Massa temps ens hem donat per a deixar-nos perdre la innocència.