El meu món és un altre

Dijous 5 de maig 2014

Fotut és el no saber, més fotuda és la voluntat del no voler saber. No sóc pedagog, ni mestre ni res que se li pugui assemblar. És una d'aquelles feines que molts em diuen que m'hauria escaigut com un vestit fet a mida i que mai hauria volgut fer. Com passa en el món del futbol, el mateix deu passar en la docència, molt fàcil la crítica i molt difícil fer la feina ben feta. Apunt. Em sobta, i no m'agrada gens, la baixa progressiva de nivells si els comparo amb el que vaig tenir. Millors. Potser serà perquè van encertar a fer-me anar a l'escola més exigent de Vic i, segurament, de la comarca, però, no, no ho crec massa, massa gent conec que no hi van pas anar i el pòsit és el mateix o, inclús, superior. Altres temps, altres inquietuds, altres valors i altres pares, sí, altres pares. Exigència auto exigent. Ara sembla que poc en queda. Cert que proveníem d'una ignorància acomplexada no volguda per una manca ancestral d'oferta del saber de lletra. Gent que tenien clar que a les seves llavors no els hi passaria el mateix i no estaven d'orgues, educats per a no fer fàstics a cap mena d'esforç. Rigor i un pèl massa d'intransigència. Totes les masses piquen i tampoc és bo el desgavell actual. No em sobta i em molesta molt trobar masses, masses, joves sense cap mena d'interès per a res que no vagi més enllà de les xafarderies que poden oferir les noves tecnologies. Tecnològics. Tot el dia connectats i amb una capa de, no sé si dir-ne, superficialitat difícil d'escarpir. Cert tipus de coneixement no els és útil. Les humanitats són sobreres i la polidesa del llenguatge fa riure i no s'adonen de la pena del gruix del seu. Qüestió de prioritats. Formar part d'una altra escola. Repapiejo. Escolto una sardana que m'enamora per Catalunya Música, cantada, Girona m'enamora. Polifònica de Puigreig. La principal de La Bisbal. Hi aniria ara mateix, sol, badar, perdre'm, divagar ... Aquesta sardana em fa trontollar qualsevol mena de registre sentimental, sembla mentida, però és cert. Pell de gallina. Catalanitat molt sentida, molt endinsada. Sembla de pa riure i és més seriós del que pugui semblar. Molts records, moltes herències ... Trenco. Sovint se'm demana opinió de coneixements d'afers pocs comuns i se m'escolta com si fora una mena de rara avis que diu coses i fa servir una mena de llenguatge estrany. Poder parlar de tot, un plaer ... Potser sí que vaig errar de professió. Docència? No ho crec, m'hauria mancat, paciència, aptitud i ganes. El meu món és un altre, passa que a vegades no sé ben bé quin, potser pel fet que me n'agraden masses i no n'abasto cap de concret.