Em perd la vehemència

Dilluns 2 de juny 2014

El rei ha abdicat. Ni fred ni calor. Un Felip ens va arrabassar les llibertats i a aquest Felip les hi farem tornar. Tot plegat fa molta pudor. Aquesta tarda edició especial de la vanguardia española. Llagoteria en estat pur i incidència malaltissa en voler-nos entaforar la tercera via d'en Duran. Quina merda! A vegades m'envaeix una mena d'ofuscació amarga quan penso que saber més del que aparento i adonar-te que molts saben la meitat de la meitat i aparenten saber el doble del doble. Observació. Cap mena de vanitat. Solo ser dels que dic menys del què sé. Contradictòriament em perd la vehemència apassionada de defensar el que sento, de dir, moltes vegades, el que no caldria i no dir el que podria ser important. Un problema. Adonar-te que les pífies són poc o molt compartides i creïbles amb major o menor intensitat depenent de la boca on surtin i de les orelles que les escoltin. Allunyat de tota lògica, de tota racionalitat. Se'm fa tan difícil com fàcil entendre-ho. Aplicar Kant, la lògica i la raó i veure com s'enfonsa i s'esmicola l'edifici. Premissa: anar a vendre estufes al Congo. Una idiotesa. Una imbecil·litat que no sé la creu ningú, la digui qui la digui. Exemple i premissa extrema. Altres de més racionals, però igual estúpides, rebutjables si les articula segons qui i increïblement creïbles segons qui les faci arribar. No és qüestió de fe, és qüestió d'esmicolar qualsevol raonament lògic i parar esmena que l'estupidesa no està lligada a cap entorn social, ni acadèmic, ni professional i tampoc està gens relacionada en tenir més o menys diners ... més aviat està lligada a una mena d'actitud i de comportament universal i universalment allunyat de cap mena de lògica i de raó kantiana de la mena que sigui.