Lisboa

Dissabte 21 de juny 2014

Aquest matí he passat pel davant de l'antiga Tralla. Enfilar carrer de la Riera amunt. Feia dies que no hi passava. Molts, massa, locals tancats. Lisboa. Carrer emblemàtic d'aquella mena de vigatanisme ranci que agrada o desagrada en igual mesura. Difícil d'explicar i encara més d'entendre. Calor. Escoltar la incompleta de Schubert. Poc més d'una hora i seré al Cirvianum de Torelló. A l'aparador de la Tralla antiga, màquines d'escriure antigues. Olivetti. Studio 45, verda, la que em van passar els reis quan tenia tretze anys i el primer, i únic, atac d'expansió i d'alegria sense contenció que mai més crec que he tingut. Només els he tingut i els tinc, i darrerament sovintegen, d'ira i de ràbia poc continguda. No ve el cas i ho escric. Una Lexicon 80 grisa, com la que feia servir a l'ejército español per redactar les sentencies dels consejos de guerra de la segunda región militar. Aparador ple de màquines d'escriure i de papers rebregats i interior buit i mort. La nova Tralla a les voltes de ponent, nova i més funcional. No m'hi sento còmode. No hi sé trobar, encara, massa res. A la vella hi anava de nord. No m'agrada ni em desagrada, com els nens petits, han de créixer i veure cap a on derivem. Mai han de ser el centre del món i encara menys de l'univers, són la darrera tifa que han arribat i a mi, com a molts d'altres, la vida ja ens ha fotut masses garrotades. La nova Tralla ja creixerà. Referents perduts, com un dia a Lisboa, un cambrer d'un cafè d'o Barrio Alto, ara farà tres estius, quan aquí encara ens pensàvem que lligàvem els gossos amb llonganisses, es queixava que li tancaven locals al barri i em deia que no tardaríem gaire a estar igual. Gent de natural amable sense cansar, sàvia de retirar-se quan poden molestar i no solen molestar mai. Tarannà. Lisboa, la de la llum blanca, diferent de la llum grisa, verdosa i humida del carrer de la Riera, ambdues desmanegades, buides i deixades de la mà de Déu per desídia, per desinterès o, simplement pel simple fet que el món es mou per conveniència i no es pot viure de velles glòries, ni d'un passat que va ser el que va ser i que mai torna encara que sigui bo badar-ne, contemplar-lo i no aturar-se més del que sigui prudent i aconsellable. Lisboa. El carrer de la Riera.