Infantilisme

Dilluns 30 de juny 2014

Diumenge molt estrany. Combinació de lectura i música encara més estranya. Acabar d'una tirada les dues-centes pàgines que em quedaven del vigilant del camp de sègol del Salinger. Escoltar de fons  uns quants concerts de piano de Mozart. A fora al parc diluvi i calamarsada per a donar i per vendre. Bellesa clàssica maçònica enfrontada a la lletjor de la desesperació, del desencantament, a arribar a on, segur, no és bo arribar. Donar-te compte de la realitat, malgrat la subjectivitat de la irrealitat. El no créixer. El no voler ser adult. Estar apunt de caure al precipici i patir. Vetllar, perquè els altres no hi caiguin, perquè no arribin a ser grans. Vetllar perquè les espigues no els deixin veure la realitat. Millor veure i viure la seva, la que no madura i fa envellir de la pitjor de les maneres, la mantenidora de la permanent infantesa. Salinger. Intens. Desesperant. Apassionant. M'aturo a escoltar uns compassos, els més cèlebres, del concert per a piano número vint-i-dos. Què hauria passat si Mozart hagués viscut vint anys més? La pega del morir jove i immadur, no pas musicalment. Infantesa complicada. Similituds. Deixar, ara, la música en un segon pla i endinsar-se en la literatura de nou, en el relat de Salinger. Una immaduresa traumàtica, enrabiat amb el món sencer. Immadur que, a voltes, no m'ho sembla tant. Relat nascut arran d'un excés de benestar, a l'americana, extrapolable arreu, impulsor d'una mena de nihilisme material poc comparable a l'existencialisme filosòfic, menys deseperant quan s'hi arriba, més gemegaire, més snob, més europeu, més mancat de benestar, més empobrit de bens materials a l'abast dels que es poden sentir il·lusionats de l'aspiració benestant no pensant del que pot arribar a ser el nihilisme quan el somni americà o no, desapareix, tant se val, miratge, somni i poca cosa més: infantilisme.

Comentaris