Venda de rampoines

Diumenge a 1 de juny 2014

M'he llevat escoltant música d'Strauss. Valsos vienesos, un en concret i no sé quin. El donaven per ràdio. Festiu. Primer de juny. Aviat estiu. Ahir res d'anar a dormir a les nou. No va ploure. Fresquejava. A les dues de la matinada m'allitava sense massa son. Espectacle un xic grotesc fins a mitjanit. Comerços oberts ofertant productes a preus molt rebaixats i música en viu pels carrers que s'encavalcaven unes amb les altres sense donar opció de poder sentir-ne cap amb claredat. Cap importància, la qüestió fer soroll i actuar com esquer. Venda de rampoines. Neteja d'estocs. Cultura de mercaders del temple, farisea i interessadament solidària per atraure diners al calaix del taulell. Raonable. La gent abocada. Tota la comarca a la capital. Compres compulsives. Aparentar necessitat quan, potser, no se'n té tanta. Les llibreries obertes i buides. Menjar i beure de franc en moltes botigues, les de més anomenada, copes de cava, pernil tallat allà mateix i canapès. Amabilitat empallegosa poc sincera que em fa sentir malament i que afalaga a qui es deixa afalagar. Gentada dissipada amb ganes de trencar la monotonia, sortir del poble, veure gent, molta gent i moltes lluminàries. Sentir-se de nou amb vida, oblidar la crisi una estona, poder desprendre perquè els botiguers prenguin. M'està bé. Només ho comento. També sóc dels que m'agrada i m'agradaria gastar, encara que ara no gasti res més enllà del que sol ser indispensable. A hores d'ara, si fos pel que gasto i pel que faig, el sistema econòmic se n'aniria a la merda del tot. No crec, i a més gens, que aquesta sigui la millor solució, com tampoc crec que ho sigui la bogeria, d'un dia, d'ahir, la que emplenava botigues, cafès, bars i restaurants, per reactivar res o ben poca cosa. Sensació legítima de voler vendre restes de sèrie d'altres temporades i molt poca cosa de l'actual. Impressió. L'snack ple com un ou, feia molt de temps que no el veia així i amb les velles glòries de sempre; agradable, malgrat l'estretor i la multitud, la seva essència. La mamma meva amb el pis d'adalt obert i cua esperant per sopar. Miratge d'un dia i un cert retorn a un passat no gaire llunyà. L'ampolla mig plena o mig buida. Els dies feiners, un erm, ningú a enlloc o els quatre vigatans acumuladors que amb un cafè passen tota la tarda, els que van al cafè, la resta de la feina a casa, donant tanta vida com la que deuen portar a dins, guardant-se-la pel dia que traspassin i la puguin oferir sencera al que potser serà El ningú.

Comentaris