Peti qui peti

Dimecres 11 de juny 2014

Cent cinquanta anys del naixement de Richard Strauss. Matinal de la seva música des de no sé on d'Anglaterra. Així parlava Zaratustra. Música a partir de l'obra de Nietzsche. No entraré si té res a veure o no, ja no ho sé, la vaig llegir fa molts anys, més de trenta i només n'he fet alguna relectura fragmentària posterior. La música m'agrada. Idees globals. Va formar part d'una etapa molt concreta de la vida. Ara potser hi hauria de tornar i no em convindria; massa enrabiat, massa radical, el filòsof i jo, però sense radicalitat i sense ràbia, el món no canvia i tot es queda igual. Manats i manipulats, Nietzsche, per moralistes de tèrbola moral cristiana, servidors de la no transformació, de la queixa i del gemec. El canvi, sobtat o no, necessari, quan tot trontolla, encara que sigui una il·lusió. Obviar la retòrica, encara que sigui amanida de bones paraules, com la d'avui al Congreso, hereva de la submissió d'una manera catalana enganyosa d'entendre el món, de dir el que es vol sentir, reiterat, i el que agrada escoltar, lluny de l'espiritualitat sentida del Zaratustra musical, de la filosofia poc espiritual de Nietzsche i de les estridències d'Strauss, semblants, o no, als rampells arrauxats del saber dir les coses pel seu nom peti qui peti sense eufemismes ni bones paraules que no ens han portat enlloc. Nietzsche.