Robar el temps

Dilluns 9 de juny 2014

Arribar tard o que m'arribin tard, sensació de robar el temps o que me'l robin. Em costa quedar a una hora i no ser puntual. Acostumat de petit a seguir les busques del rellotge. Hàbit no perdut. Ahir dinar de cosins a Cervera. Sortir de Vic a les deu i arribar deu minuts tard. Els darrers a arribar. Hi hauria estat cinc o deu minuts abans que, potser, no hauria calgut. Parsimònia i lentitud en les visites, molta estona pel davant, anar fent sense cap presa. Costa moure una vintena de persones. Universitat, borbònica, visitable per dins. Digne de ser vista. Construcció casernària. Certa por i enclaustrant. Casc antic petit, reeixit o ben cuidat. Carreró de les bruixes i la muralla, tornar al segle tretzè sense el tràfec ni les pudors de llavors. Solitaris. Plaça major i la Paeiria, espai agradós i ideal per anar a prendre el vermut després de contemplar, per dins i per fora, una de les esglésies gòtiques més significativa i més bella de les que podem trobar escampades pel Principat sense ser una catedral, Santa Maria. A les dues, en punt, a l'hora que havíem quedat, dinar al Grand Cafè. Menjar i beure. Bé. Sobretaula, parlar, parlar i parlar els homes de temes que no ens haurien de robar ni una gota de temps: política, feina i futbol. Poca aproximació als aspectes personals, sentiments amagats. Benestar d'estar junts i riure d'anècdotes i d'acudits; discutir, sense cap mena de mala sang, de visions d'aquelles que tots diem la nostra, les que cadascú es queda amb la seva i es claudica amb una copa de cava o amb un cafè de més. Com sempre, no sé com m'ho faig, ho dec buscar, em situo al mig, entre els homes i les dones, no ens barregem, curiós, i gaudeixo el fet de poder dinar entre dos móns, entre dues visions oposades del món amanides d'inquietuds i de converses poc a veure unes amb les altres, el món de redundar el sabut i el món del voler saber el què o més.