El gairebé estiu

Dilluns 16 de juny 2014

Primer dia del gairebé estiu, aprofitat per anar en bicicleta poc després de tornar de treballar. Mandra vençuda i satisfacció que proporciona el doble cansament. Anar a dormir tou i estovat. Res de nou i que no es faci de mala gana. No mata. Resseguir paisatges coneguts. Fer sempre el mateix tacat de petites variacions. El canvi constant seria encara més insuportable que la monotonia. A la Guixa pel camí del riu i tornar per Malla. Pendents i baixades suaus, molt suaus. Escoltar de lluny les campanes de l'església de Sant Martí de Sentfores. Escoltar el soroll natural del silenci. Incongruència. Existeix i és prop de Vic, perdut enmig de camins, esperant que algú el trobi, envoltat de camps d'ordi i de civada ja tintats de groc. Cases de pagès disperses on no m'agradaria gens viure; m'hi floriria. Agradós passar-hi, millor en bicicleta que a peu, sense córrer, al ritme personal gens estrebat. Cap mena de competició ni de competitivitat. En passen, alguns, pocs als dies feiners, esperitats, d'aquells que els mana una mena de petard al cul. Passar, passar, sortir i arribar sense mirar i mai donar cap mena d'opció al miracle de l'observació de la calma, del silenci, del paisatge i voler saber que el món que t'envolta, el d'aquesta petita ruta per exemple, potser no és bucòlic del tot, segur que no, però no se li pot retreure estar inclòs en un espai civilitzadament silvestre.

Comentaris