Tal dia com avui

Divendres 6 de juny 2014

Tal dia com avui fa setanta anys no els hi hauria costat gaire desviar una petita brigada de marines al Cantàbric i no pas totes engegar-les a les platges de Normàndia. Hauria estat bé haver-nos estalviat al qui avis i pares no es van poder estalviar. A nosaltres ens va tocar un monarca imposat. Massa malura han comportat i veritables mestres doctorats en filosofia de món regressiu, encarcarat i sense cap mena de visió universal que no vagi més enllà de la sagristia poc cristiana. Dies de revisar fotografies familiars. Els cosins volem fer un àlbum. M'adono, ja poden ser antigues o noves, que ningú porta ulleres de sol. Ningú. Potser no tenien diners per comprar-les o era que no formaven part dels de l'estatus que en podien portar, vés  a saber. No en portaven. Em molesta, i molt, la gent que parla sense mirar-me als ulls, els que em defugen la mirada o els que porten ulleres de sol i no se les treuen per parlar-me. No ho suporto. Si tenim alguna mena d'ànima, es deu veure projectada en la mirada i en l'expressió dels ulls. Els ulls no enganyen i defugir o amagar em sona a sinònim de no mostrar-te. Incapacitat de despullar-te. Res, em sobta aquesta fútil observança fotogràfica. Segur, una ximpleria sense importància i més si es pot tenir a l'abast, ara que parlem de desembarcaments i de lluitadors contra el feixisme, fotografies de personatges que feien costat a aquesta mena de règims, aquí, allà i arreu, incapaços de treure's les ulleres fosques al lloc que els devia ser més sagrat, a missa. El to fosc de la seva mirada no mostrada, l'expressió de la seva ànima. Ulleres.