La bombolla de cristall

Diumenge 29 de juny 2014

L'expressió màxima de l'avorriment i de l'absurditat més extrema del no saber què fer del nivell més ínfim de l'existència benestant, és el passar-te una bona estona fent zapping. Adonar-te que no fan res de bo i que mirar la tele és pitjor del que seria una simple distracció. Una patàfia. L'altre dia, al Punt Avui TV, un mostra més, gaire res de bo, i me'n reservo l'opinió. M'hi vaig aturar. Opinions i reportatges molt particulars i, alguns, agafats en pinces o entrats amb calçador. No són ofensius, com a molt són tendenciosos, com ho sol ser tota l'oferta televisiva; una s'adiu més a la particular visió del món, una altra com aquell i la resta gens ni mica. En Vicent Sanchís, parlant del discurs del rei i de la bombolla on el fan viure. Ningú contracta a ningú que li digui que fa les coses malament, va arribar a dir amb més o menys exactitud. Adulació. Esperpèntic, real i cert. El món funciona així. Ningú que mani no sol voler ser recriminat, només vol ser cregut, llepat i adulat per una cort de no pas els més vàlids, ni els més ben preparats, ni els més competents, ni els més intel·ligents. Envoltats de mediocritat grimpadora. No evolució i cap mena de prosperitat, la mateixa que provoquen els que sempre rebutgen, els que no adulen i ho negativitzen tot amb tendència a fer sentir ases als aduladors grimpaires sense proposar alternatives de resolució de conflictes i de prosperitat. Extrems sense mà esquerra ni punt mig. Incapacitat de capgirar cap mena de situació en l'àmbit polític, econòmic i social. Les coses mai són, ni seran, com es voldrien. Qui ho tingui clar, que aporti solucions. Tendència cap a una mena d'extremisme perillós si es vol perpetuar una mena d'existència embuida en una mena de bombolla de cristall tronada que no deixa respirar ni mirar més enllà d'enllà.