L'assassí d'ocells

Dimecres 18 de juny 2014

Si aconseguís una sèrie de coses no materials que em manquen, reparables, no em costaria massa acostumar-me a viure en un país plujós. Sóc llatí. Moltes vegades ho reitero. M'aturo. M'agrada el sol i la llum, però em plauen els matisos grisos dels dies de pluja. Recolliment i melangia. Sempre ha estat així i darrerament ha augmentat. No calen preguntes de respostes sabudes: absències, mancances, insatisfaccions reals i imaginàries ... suma que no resta però que tampoc multiplica i poc o gens divideix. Reclòs a casa. Avui he donat la volta de rellotge a la feina. Un entrepà de xoriç i una poma. Anar tirant. Qui dia passa any empeny. Fins que arriba el dia que no es passa, quedes aturat i abocat a l'eternitat. Sóc qui sóc i sóc idiota. Em compensa escriure i ara torno a escoltar per tercera vegada el mêsíckuna nebi hlubokém, l'ària més bonica de la Rusalka i posar el peu al coll al retrat d'un assassí d'ocells de l'Emili Teixidor. Potser el millor llibre seu que he llegit. El llibre de les mosques, també em va agradar molt. El temps me'l fa recordar vagament. M'agrada aquesta prosa planera d'estar per casa. Em resulta familiar l'entorn, el llenguatge. Osona, Roda de Ter, paisatges familiars, sense sentir-me massa meu aquest sector de la Plana. Sensibilitat gens mancada d'elegància quan descriu i parla d'ambients tan poc elegants com són els obrers de les colònies tèxtils del Ter i dels pagesos de món finit que no va més enllà del terrós. Vic ja és massa lluny i massa gran. Capacitat de voler-te fer participar i de voler viure els fets quotidians senzills i rutinaris d'uns personatges, d'una gent, que, viscuts, coneguts, serien irrellevants i, fins i tot, rebutjats i amb la certesa de cap mena d'interès en viure'ls ni en voler-los viure en la vida real. Enriquits pel relat i pels matisos, per l'ambientació ... psicologia ... vida ... Altres novel·les seves llegides, una altra història.