Amb tots els propòsits

Dilluns 30 de març 2015

A dos quarts de cinc tocats del matí sempre passo per la plaça de l'estació. Poques finestres il·luminades. En solo veure sempre una i m'hi fixo. M'agrada observar el poc interior que no m'amaga. Res d'especial. Vivenda acomodada de parets plenes de quadres destinats a satisfer gustos acomodats. Interès relatiu, l'estança, la il·luminació i l'estadant. Suposar que algú es deu llevar per anar a treballar i deu estar esmorzant. Importància del que m'agradaria fer jo en aquella estança, en aquella hora i en aquella situació, similar al que sempre he volgut fer al passeig o a on sóc ara i que mai he estat capaç de fer amb la voluntat, amb la intenció i amb tots els propòsits de voler llevar-me sense l'obligació d'anar a treballar. Voler llevar-se per a gaudir del plaer, de la tranquil·litat d'aquelles hores adormides i tranquiles de la matinada i poder fer la meva, res o tot, esmorzar, prendre cafè, escoltar música fluixa mentre llegeixo, mentre escric i no ho aconsegueixo. No ho he aconseguit mai, potser no deu caldre. No m'hi amoïno. Si no és per la merdosa obligació del càstig diví de guanyar-se el pa de cada dia no hi ha Déu que em faci llevar. S'hi ha d'estar bé a l'estança. M'hi estaria amb la mateixa determinació de tornar-me a tombar quan sona el despertador dels dies no feiners. Sempre ha estat, és i molt em temo que sempre serà el mateix: propòsits.