Com aquests

Dimarts 3 de març 2015

Masses morts joves sobtades, o no, i adonar-te que hom ja està a la primera línia, però tant se val, no té cap mena d'importància. No és just morir a la seixantena i més quan s'és gent capaç de poder dir coses i se'n van amb la recança de deixar-ne masses per dir. No ser uns suros ni uns passavolants de la vida. Em molesta. Injust, com la mort del pare. Sempre ho reitero. Tampoc va ser un passavolant, quelcom més, com aquests. A vegades, ara no tant, m'hi he atabalat, amb motiu o sense, amb l'angúnia de creure'm que el tot plegat és injust. Creure'm que la vida és com un dipòsit de benzina i que com més s'accelera, més es gasta i es queda buit, s'atura i s'acaba, sabent que el què s'ha viscut, el què s'ha intentat viure, com tots els que ens han deixat grans sense ser vells, és una porcada. Els acomodats, els pocapenes, solen viure més temps, potser més del necessari. No gasten benzina ni vida, ni res. Com els arbres, arrelats a la por, a la terra i a les forces imprevisibles de la natura i amb l'única i trista emoció que un esquirol els hi salti o que un ramat de xais els hi pasturi. Bucòlic i què voleu que us digui.