Dilluns als llimbs

Dilluns 23 de març 2015

M'estic aficionant al cinema domèstic. Mirar cine a casa. Disposar d'un televisor d'imatge excel·lent. Molt amagat record de la darrera vegada que vaig entrar a una sala. Me'n planyo i m'emprenya. A Sevilla hi anava cada setmana. Lunes al sol. Conscient que no me l'hauria d'haver mirat. Tot sovint no sé calibrar l'impacte emocional que una pel·lícula, un llibre, una música, em poden arribar a provocar. M'ho solo empassar tot i no és aconsellable. Lunes al sol quan es pot estar sempre en contacte amb gent que el seu dia a dia no passa del dilluns als llimbs. Consulta al Moianès, eleccions a Andalucia, ignorat; el Barça el què més importa. Lògic. Als llimbs com a preàmbul del que poden arribar a ser els dilluns assolellats dels que tot els hi ha passat de resquitllada. La quotidianitat dels anònims. La felicitat amorfa del que va fent la viu-viu i no cerca un plus perquè l'instint li diu que no serà feliç quan es pot ser un infeliç sense ser-ne conscient. El plus que mai es pot arribar a trobar pel simple fet que no existeix i no et deixar ser, però que ofereix moments, només moments, sublims. Els llimbs com una mena de saviesa primitiva inabastable. Creure o descreure. Viure als llimbs i obrir els ulls quan s'és víctima o els danys són col·laterals i no voler arribar al moll de l'os, ignorar i acabar prenent el sol mirant el mar carregat de retrets. No convé, no és bo, no és sa, per més real que sigui sense ser decadència. Parlo d'una altra cosa més punyent, més ingrata i gens agradosa. La decadència és atractiva, eròtica, elegant, sofisticada ... això altre, tingui el nom que tingui, no.