Una cantata

Dimarts 10 de març 2015

He acabat de llegir Sèneca. Els clàssics no perdre'ls de vista sense obsessionar-se. Aristòtil, el referent. Retorn, el cau, l'acolliment, el que ha estat Sèneca, les obvietats vàlides abans, ara i sempre massa oblidades. Ara, com sempre, escolto Bach. Una cantata. Hauria de gaudir més de la vida i del que tinc. Em penso que no en sé. Poc avanç cap a la saviesa i sensació d'estar encallat en un món massa obtús cercador del massa per què impossible de llocs on no cal cercar-ne cap pel simple fet que cap n'hi ha. Em deien que la meva essència es d'otiosus i vaig haver de rumiar el què volia dir. Sí, és possible, però ha de costar viure així. Sóc un ignorant i em molesten els pedants i haver de conviure amb ells. Dels esnobs val més que no en parli. No sóc res. Sempre crec que estic a mig camí de tot i sentir-me com aturat sense avançar. No ser estudiós de res i no saber masses coses, sabent-ne més d'una de les que no són necessàries per viure ni per sortir triomfant de l'èxit material de la vida. Cabòries. Vergnügte Ruh! beliebte Seelenlust! Estudiar, escriure, pensar, passejar, orat, utòpic, viure en un món artificiós, irreal, perquè potser no satisfà el real, vés a saber, tot allunyat de tota realitat mundana i poc sàvia.