Un estat d'ànim

Dijous 5 de març 2015

Els primers moments que m'assec i escric des que m'he llevat. Escoltar clàssica, no sé pas què, per ràdio. Massa atrafegat sense ganes arreu. Viure massa a cavall d'aquesta maleïda impaciència no pròpia, no volguda i encara menys sentida, però amb la sensació de semblar que te la vulguin fer viure durant tots els segons del dia. És molesta. Migra. Massa tragèdia, massa drama per a ser tot foc d'encenalls de flamarada fàcil i que tapa masses coses que no hauria de tapar. El pes d'aquella responsabilitat no volguda i que sembla imposada sense voler imposar precipitada per la impaciència dels que voldrien viure en un món seré, ordenat, perfecte i que no semblen disposats, pel simple fet que no en saben, a oferir cap mena de serenitat, d'ordre i de perfecció. Dijous. Cansament intens i no sé perquè ho dic, no cal fer-ne ni una tragèdia ni un drama. Obstinat, o conformat, no sabria com dir-ho, a no deixar-se devorar per l'atrafegament escorçador i minvant. Empatollat. Dijous. Encara no sé què sona per la ràdio, però em val. Em serveix per escriure un estat d'ànim, el meu d'ara, diferent del que serà demà o del que va ser ahir, sense estar emprenyat ni ara, ni ahir i espero que no ho estigui demà.