Sense ser-ne, de mundà

Dijous 19 de març 2015

Aquella mandra no contemplada i no vençuda per la necessitat d'un esbarjo poc esbargit després de quatre hores de paperassa i d'estar amorrat a la pantalla de l'ordinador, com una necessitat poc plaent. Sortir a esmorzar un tros enllà de la feina. La dosi de cafeïna de les nou, la darrera del dia. Una estona que podria arribar a ser més curta. Estirar les cames. Moltes, masses, rutines imposades pel fet d'haver de pagar factures, deutes i rutines mai cercades i sí tolerades per la necessitat imposada de la supervivència i per poder gaudir estones de vivència. Tot calcat, converses insulses, personatges que només semblen moure's en aquell entorn i en aquell espai. Com una mena de sensació pensar que fora no són ells, desubicats, porucs d'allunyar-se i poc propensos al desplaçament, de moure's, de conèixer i, fins i tot, de saber quelcom de més que vagi més enllà d'aquells paràmetres, d'aquelles paraules reiterades i sabudes dia sí dia també, d'aquell ambient on tothom es coneix i està possessionat per una una mena de lligam de pertinença molt potent en un món no pas exclusiu, però sí un pèl massa inclusiu per arribar a ser exclusiu i mundà en el sentit que ho podria arribar a entendre algú com jo sense ser-ne, de mundà. 

Comentaris