La copa que potser no caldria

Diumenge 1 de març 2015

Hoquei. Una mica nerviós, és veritat. No perdre el senderi. L'esport com a dissipador de cabòries en l'espera del patiment, més que de gaudi, quan es juga el partit si el resultat va ajustat. Alegria si es guanya i tristor amarga i enrabiada si es perd. Una final, la copa del Borbó. La copa que potser no caldria. N'hauria de caldre una altra amb un altre nom. Un rei que no ens hauria de pertocar i un rei que no deu saber ni què és un estic. Tot molt lamentable. El patí Vic guanyador de mèrit davant el Barça. A les tres al cafè del club. Patiment i alegria. El Barça sempre sol ser millor i la llebre salta poques vegades. L'essència, el sentit de l'esport. No servir per a viure, però si per facilitat el viure i la vida, encara que no vulgui dir el mateix. Ho penso i em resulta més vàlid del que potser seria aconsellable. 

Comentaris