Vermell terrós i taronja

Dimarts 17 de març 2015

A mig mirar la gran bellesa. Regust de Fellini i de Visconti. Barreja. El cinema que m'agrada. Roma. Decadent com ho pot ser una novel·la de Moravia. Enclaustrat i acomodat en aquesta vida incòmoda, massa endreçada, poc sacsejada, conscient que no em costaria gaire fotre'm de fàstic bevent chianti en una terrassa que m'aboqués a les vistes del Coliseu. Roma. El lloc del món que més m'agrada. L'etern escenari d'òpera i no pas bufa, ni verista, ni res de res. Escenari espectacular, on tot sembla posat allà a l'atzar i, no, no ho deu ser, perquè sempre et queda la recança que aquella estàtua, aquella façana atrotinada i escrostonada no hi és perquè sí. No és bruta, ni desmanegada per casualitat; hi és, hi està posada i hi escau, com aquell que no fa el fet, amb una mena d'orgull elegant, etern, i amb aquella sensació d'esperar la propera sorpresa quan es tombi la cantonada. Nou escenari i aquella cúpula vaticana, aquelles estàtues, aquelles façanes afectades de rònec, aquella gent orgullosa i elegant, sí, elegant, com ho són els colors de la ciutat: vermell terrós i taronja tacats d'ocre i de verd oliva intens que res empudega i tot ho embolcalla.