Temps convulsos

Dissabte 14 de març 2015

Eren el millors temps, eren els pitjors temps, era el segle de la bogeria, era el segle de la raó, era l'edat de la fe, era l'edat de la incredulitat, era l'època de la llum, era l'època de les tenebres, era la primavera de l'esperança, era l'hivern de la desesperació, ho teníem tot, no teníem res, anàvem directes al cel, anàvem de cap a l'infern ... història de dues ciutats, Charles Dickens. De Dickens poca cosa n'he llegit. No m'és pas un autor preferent. Una de les darreres vegades que vaig anar a la Cantina, l'estació de Balenyà, em vaig emportar aquest llibre i el vaig reparar amb les primaveres i les tardors del Baltasar Porcel. El tenia repetit. No hi ha més història. Aquest Dickens interessant pel moment històric contextual: la revolució francesa i la visió particular des de l'òptica d'un anglès i no absenta de certa moralitat empallegosa. Opinió personal. No era aquest el tema. Extrapolable. La història, la important, la dels grans canvis, la dels vencedors, gairebé mai la dels derrotats, la que es viu o es mal viu, com també passa amb la gran, amb la variant que t'arrossega, passa, no s'atura, no s'espera, que cal enfilar-s'hi en marxa i assumir-ne les bones i les males conseqüències, sense pensar, sense dubtar i no deixar-ho per més endavant, perquè sempre sols passar que altres s'avancen, i no pas els millors, els més temeraris, els que s'enfilen i es fan seu el temps de la història i sempre, sempre, tenir la sensació que hom viu en un permanent país de derrotats que ni tan sols espera l'arribada del Messies i ho retarda tot per acabant vivint un pas enrere de la història, de la gran vull dir, de la dels que guanyen encara que no siguin els millors.

Comentaris