Bla bla bla

Diumenge 22 de març 2015

Progressiu desacostumament a opinar de res en veu alta. Necessitat d'escriure i replantejament seriós de mostrar-ho en públic o no. Seriós. Solo pensar que pot arribar a no ser necessari. Escoltar més que parlar, encara que es pugui arribar a pensar que no escolto massa. Exterioritzar la vehemència. Pensar que no s'escolta i els més crítics, els que menys escolten, tot i que sembli el contrari. No suportar la crítica o no suportar el criticar com tampoc que se'ls critiquin les seves veritats qüestionables. No parlar-ne, l'opció. Bla bla bla en les reunions, en els sopars, parlar per parlar, diversió i passar de puntetes amb aquella sensació de buidor riallera i avorrida. Una mena de nihilisme adornat i no de la gran bellesa romana decadent de la pel·lícula. Acabar-la de mirar aquest matí. Escenes, com els quadres de Caravaggio, dramàtiques, barroques, plàstiques, estèticament perfectes, elegància decadent, el bla bla bla que no li cal opinar de res perquè ja parla per si sol.