La verge del mar

Dimarts 16 de juliol 2013

Tres anys enrere a Cancale, a la Bretanya francesa, a l'església, en un moment molt delicat de la meva vida, una experiència que m'és grata recordar. Un vell mariner amb les mateixes dificultats pel francès que la mare amb el castellà. Una verge; la del Mar, Sainte Marie de la mer i una imatge, la mare de Déu del Carme, la nostra, la seva i la de tota la gent marinera; ídol cristià que en deu substituir un de pagà, i una paret amb molts noms de gent engolida al fons de l'oceà que no es devien haver encomanat prou bé a la seva verge. L'home m'ho explicava. Havia estat mariner i pescador. Era molt gran, potser menys edat de la que aparentava. El seu germà jau al fons del mar des del trenta sis. Es va estalviar la guerra, deia. Ell va ser presoner a un camp de treball a Alemanya. Vetllava. La verge l'acull i el consola. Semblava viure content i feliç. Enveja.

Avui la santa de la tieta que ja no hi és. Semblarà una ximpleria, però sempre he pensat que el nom determina molt el tarannà de les persones, i no pas el caràcter, cadascú té el seu. Les carmes que conec les identifica una colla de trets molt particulars, malgrat siguin molt diferents unes de les altres. Solen ser dones acollidores i molt geloses de preservar els seus i els que formen part del seu nucli, ho defensen amb fermesa i, a vegades, massa i tot. Dones molt lluitadores i consoladores, sofertes i superadores d'adversitats intentant posar-hi la millor cara que poden. Sensacions particulars i veneració generalitzada arreu. Registre a la memòria de la catedral gòtica dels pobres a Barcelona, la més bonica del món, perla de la menestralia de la Corona d'Aragó i dels seus símbols. Austeritat i bellesa no ornamentada. Soroll de mar ensordit pel soroll dels cotxes i les brames de la gent. M'acull, em conhorta i em serena. Santa Maria del Mar, la verge del Carme ... la de la gent valenta.