De marxa
Dimarts 30 de juliol 2013
De marxa. Vacances. No m'agrada no fer res. No en dec saber ni ponderar ni controlar el temps. No el dec saber dominar i em domina ell. Temps de llegir i de poca música, poquíssima, massa gent per casa, telèfon que no para de sonar per tornar a parlar amb algú que s'han vist fa cinc minuts i per dir les mateixes coses. Control, control ... de la vida ... una altra volta en parlaré d'això. Ahir llegia que la banca no pensa tornar els diners del rescat i els banquers és queden tan amples i no ho consideren com un préstec, encara que ho sigui i ells vulguin cobrar els seus. És l'hòstia! Ningú s'esvera. Delinqüència permesa, tolerada i resignació cristiana. Països del sud pobres amb mentalitat de pobre i de pa amb tomàquet i pizzes i estètica d'indiot. Resignació d'aturat sota l'aixoplug de la família acollidora i castradora. On en mengen dos en mengen tres, o quatre, o cinc, o ves a saber ... i sortim al carrer a passejar, a lluir, mai a reivindicar i l'atur, la precarietat, en augment i nord enllà és manté a nivells molt baixos i, si augmenta, la gent reclama i es manifesta més, sense gaires escarafalls i amb més consciència social. Són una altra mena de cristians. Al sud tapar als pobres, els que ho són de veritat ja es mostren i fan pena i Déu vulgui que mai m'hi trobi, i els que ho són gairebé igual, la família els aixopluga. Massa sentimentalisme misericordiós i perniciós i els nous substantivats nobles dels nous temps, l'espècie no evoluciona, sols es sofistica, fan ús encara del dret de cuixa com antany i ningú els inculpa. S'ho queden tot, ho rampinen tot, els és un dret universal adquirit, els mateixos que s'agafen la mentalitat de dretes. Ningú els diu res. Tothom remuga i jo en sóc el primer.
De marxa. Vacances. No m'agrada no fer res. No en dec saber ni ponderar ni controlar el temps. No el dec saber dominar i em domina ell. Temps de llegir i de poca música, poquíssima, massa gent per casa, telèfon que no para de sonar per tornar a parlar amb algú que s'han vist fa cinc minuts i per dir les mateixes coses. Control, control ... de la vida ... una altra volta en parlaré d'això. Ahir llegia que la banca no pensa tornar els diners del rescat i els banquers és queden tan amples i no ho consideren com un préstec, encara que ho sigui i ells vulguin cobrar els seus. És l'hòstia! Ningú s'esvera. Delinqüència permesa, tolerada i resignació cristiana. Països del sud pobres amb mentalitat de pobre i de pa amb tomàquet i pizzes i estètica d'indiot. Resignació d'aturat sota l'aixoplug de la família acollidora i castradora. On en mengen dos en mengen tres, o quatre, o cinc, o ves a saber ... i sortim al carrer a passejar, a lluir, mai a reivindicar i l'atur, la precarietat, en augment i nord enllà és manté a nivells molt baixos i, si augmenta, la gent reclama i es manifesta més, sense gaires escarafalls i amb més consciència social. Són una altra mena de cristians. Al sud tapar als pobres, els que ho són de veritat ja es mostren i fan pena i Déu vulgui que mai m'hi trobi, i els que ho són gairebé igual, la família els aixopluga. Massa sentimentalisme misericordiós i perniciós i els nous substantivats nobles dels nous temps, l'espècie no evoluciona, sols es sofistica, fan ús encara del dret de cuixa com antany i ningú els inculpa. S'ho queden tot, ho rampinen tot, els és un dret universal adquirit, els mateixos que s'agafen la mentalitat de dretes. Ningú els diu res. Tothom remuga i jo en sóc el primer.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada