El super
Diumenge 22 de juliol 2013
Aquest estiu no para de ploure. Temps ideal per a llegir i escriure. Tot un gra massa. Aquests dies un clàssic poc conegut: Bouvard i Pécuchet d'un Flaubert càustic i amargat de la vida. El darrer llibre. Història de dos dropos que tot el que toquen ho espatllen i tothom i, especialment els pagesos i els criats, se'n valen i els hi prenen el pèl tant com poden. Divertida amena, ambientada a la Normandia i desoladora per l'alt contingut crític envers una època que tot ho bolcava cap al progrés i a la productivitat desvalorant el que es col conèixer com a saviesa popular o tradició. Està bé, és un bon llibre. Els clàssics considero que sempre s'han d'anar llegint i rellegint.
Fa pocs anys, quan el pantanu, el de Sau, el que va fer construir el criminal de guerra i va anegar el poble de Sant Romà de Sau, el poble de cals avis de la Riba, estava sota mínims, semblava que ens havíem de morir de set i que la sequera seria una de les eternes plagues bíbliques. A tots els diaris, a totes les teles ... vaticinis apocalíptics. Ara en prou feines es veu la punta del campanar romànic de Sant Romà. Aprofito per recomanar el llibre petjades sota l'aigua de la Maria Dolors Orriols, novel.la sobre l'anegament del pantà, llàstima que fóra vigatana, una delícia de novel.leta. Aigua arreu, als prats, als boscos, als camins enfangats de les zones obagues, als rierols i el Ter baixa esplendorós. Som a ple estiu i la comarca encara està molt verda, no té els colors groguencs del blat segat d'aquestes dates. El blat ha perdut un vuitanta per cent de collita, està podrit per l'aigua. Els pagesos es queixen i amb raó. La pagesia és una mena de casta que de la queixa i el gemec en fa divisa identitària i sempre solen tenir un roc a la faixa. Aquesta mena de comportament no me'ls fa creïbles, massa arrelats a la terra, massa previsors i massa acostumats a anar sempre a la seva. Ara torna a estar núvol, havent dinat torne-m'hi: aigua, llamps, trons i pedra. Avui no com ahir, el supermercat tancat, no es podrà anar a perdre l'estona, insofrible, comprant queviures. La feina que menys m'agrada de la setmana, és el que em suposa anar a un no lloc sense identitat, uniformitzat i amb tracte humà lamentable de caixers i caixeres, pagats a sous de misèria i que masteguen xiclet. Era ple de gent per a refugiar-se de la pluja que queia a bots i barrals. Refugi al no lloc, ocupar el temps d'alguna manera i sensació de ramat. No crec que avui surti el sol i som estiu. Si surt sortirà esmorteït.
Aquest estiu no para de ploure. Temps ideal per a llegir i escriure. Tot un gra massa. Aquests dies un clàssic poc conegut: Bouvard i Pécuchet d'un Flaubert càustic i amargat de la vida. El darrer llibre. Història de dos dropos que tot el que toquen ho espatllen i tothom i, especialment els pagesos i els criats, se'n valen i els hi prenen el pèl tant com poden. Divertida amena, ambientada a la Normandia i desoladora per l'alt contingut crític envers una època que tot ho bolcava cap al progrés i a la productivitat desvalorant el que es col conèixer com a saviesa popular o tradició. Està bé, és un bon llibre. Els clàssics considero que sempre s'han d'anar llegint i rellegint.
Fa pocs anys, quan el pantanu, el de Sau, el que va fer construir el criminal de guerra i va anegar el poble de Sant Romà de Sau, el poble de cals avis de la Riba, estava sota mínims, semblava que ens havíem de morir de set i que la sequera seria una de les eternes plagues bíbliques. A tots els diaris, a totes les teles ... vaticinis apocalíptics. Ara en prou feines es veu la punta del campanar romànic de Sant Romà. Aprofito per recomanar el llibre petjades sota l'aigua de la Maria Dolors Orriols, novel.la sobre l'anegament del pantà, llàstima que fóra vigatana, una delícia de novel.leta. Aigua arreu, als prats, als boscos, als camins enfangats de les zones obagues, als rierols i el Ter baixa esplendorós. Som a ple estiu i la comarca encara està molt verda, no té els colors groguencs del blat segat d'aquestes dates. El blat ha perdut un vuitanta per cent de collita, està podrit per l'aigua. Els pagesos es queixen i amb raó. La pagesia és una mena de casta que de la queixa i el gemec en fa divisa identitària i sempre solen tenir un roc a la faixa. Aquesta mena de comportament no me'ls fa creïbles, massa arrelats a la terra, massa previsors i massa acostumats a anar sempre a la seva. Ara torna a estar núvol, havent dinat torne-m'hi: aigua, llamps, trons i pedra. Avui no com ahir, el supermercat tancat, no es podrà anar a perdre l'estona, insofrible, comprant queviures. La feina que menys m'agrada de la setmana, és el que em suposa anar a un no lloc sense identitat, uniformitzat i amb tracte humà lamentable de caixers i caixeres, pagats a sous de misèria i que masteguen xiclet. Era ple de gent per a refugiar-se de la pluja que queia a bots i barrals. Refugi al no lloc, ocupar el temps d'alguna manera i sensació de ramat. No crec que avui surti el sol i som estiu. Si surt sortirà esmorteït.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada