Elna
Dimecres 24 de juliol 2013
Vaig acabar el llibre de l'Assumpta Montellà la maternitat d'Elna el divendres passat i no ha vingut a tomb parlar-ne fins avui, dia de santa Cristina. No és pas que no en vulgués parlar, ha estat pel simple fet que no ha estat del tot possible abans. Mai m'hauria imaginat que escriure cada dia de qualsevol cosa, resultés tant grat i amè com està essent i m'adono, cosa que m'espantava quan vaig començar, que la reiteració, a vegades no es pot evitar, sol ser menys intensa del que m'esperava. Surten temes i surten sols. Sóc conscient que me'n deixo molts al sarró i intento com menys puc parlar de política, llavors sí que la reiteració es fa insofrible. La casta política no es mereixen masses comentaris, molt em temo que són els ninots d'altres que mouen els fils de tot plegat. Aquest sí que fan por i ningú els toca. El que més puc esperar de la independència és oblidar-me del tot plegat.
Tornant al tema de la maternitat d'Elna, un testimoni escrit molt rellevant. Haig de dir que es tracta d'un llibre d'escàs valor literari, es limita al testimoniatge d'una realitat viscuda per a una sèrie de gent i amb l'objectiu de recuperar la memòria històrica d'uns fets ocorreguts antany d'un valor incalculable. El que més m'ha sorprès i m'ha resultat més grat, apart del llegat i de la iniciativa de infermera suïssa Elisabeth Eidenbenz, ha estat l'orgull que mostren els derrotats i les víctimes de la derrota, els que van anar a parar als camps d'Argèles i de Saint Cebrien, malgrat les inhumanes condicions que van haver de suportar. Noto que es sentien legitimats per haver lluitat contra un règim il.legítim, per haver defensat una república democràtica vençuda i derrotada per una gent, per uns poders fàctics que no van respectar ni a Déu ni a sa mare, encara que els tinguessin sempre en boca i en fessin ús, i es van valdre dels nous aires que enterbolien Europa. Els que van fer costat als profetes dels nous aires tampoc crec que se'n sentin massa orgullosos com tampoc crec que se'n sentin massa avergonyits. Els discurs dels vencedors il.legítims no passa del millor oblidar i no parlar-ne i, com a molt, justificar una conducta de valoració personal particular. Em satisfà, que malgrat les horroroses penalitats, el mal tractament de les autoritats franceses, l'exili, la misèria ... els que van viure el tràngol, un bona part, ho puguin recordar i transmetre-ho als seus fills, no com una etapa que hagi valgut la pena viure, sinó, més aviat, com una etapa que no caldria viure-la mai més ningú i enlloc. El mal és que encara està passant a masses indrets i la meva preocupació són les vacances.
Vaig acabar el llibre de l'Assumpta Montellà la maternitat d'Elna el divendres passat i no ha vingut a tomb parlar-ne fins avui, dia de santa Cristina. No és pas que no en vulgués parlar, ha estat pel simple fet que no ha estat del tot possible abans. Mai m'hauria imaginat que escriure cada dia de qualsevol cosa, resultés tant grat i amè com està essent i m'adono, cosa que m'espantava quan vaig començar, que la reiteració, a vegades no es pot evitar, sol ser menys intensa del que m'esperava. Surten temes i surten sols. Sóc conscient que me'n deixo molts al sarró i intento com menys puc parlar de política, llavors sí que la reiteració es fa insofrible. La casta política no es mereixen masses comentaris, molt em temo que són els ninots d'altres que mouen els fils de tot plegat. Aquest sí que fan por i ningú els toca. El que més puc esperar de la independència és oblidar-me del tot plegat.
Tornant al tema de la maternitat d'Elna, un testimoni escrit molt rellevant. Haig de dir que es tracta d'un llibre d'escàs valor literari, es limita al testimoniatge d'una realitat viscuda per a una sèrie de gent i amb l'objectiu de recuperar la memòria històrica d'uns fets ocorreguts antany d'un valor incalculable. El que més m'ha sorprès i m'ha resultat més grat, apart del llegat i de la iniciativa de infermera suïssa Elisabeth Eidenbenz, ha estat l'orgull que mostren els derrotats i les víctimes de la derrota, els que van anar a parar als camps d'Argèles i de Saint Cebrien, malgrat les inhumanes condicions que van haver de suportar. Noto que es sentien legitimats per haver lluitat contra un règim il.legítim, per haver defensat una república democràtica vençuda i derrotada per una gent, per uns poders fàctics que no van respectar ni a Déu ni a sa mare, encara que els tinguessin sempre en boca i en fessin ús, i es van valdre dels nous aires que enterbolien Europa. Els que van fer costat als profetes dels nous aires tampoc crec que se'n sentin massa orgullosos com tampoc crec que se'n sentin massa avergonyits. Els discurs dels vencedors il.legítims no passa del millor oblidar i no parlar-ne i, com a molt, justificar una conducta de valoració personal particular. Em satisfà, que malgrat les horroroses penalitats, el mal tractament de les autoritats franceses, l'exili, la misèria ... els que van viure el tràngol, un bona part, ho puguin recordar i transmetre-ho als seus fills, no com una etapa que hagi valgut la pena viure, sinó, més aviat, com una etapa que no caldria viure-la mai més ningú i enlloc. El mal és que encara està passant a masses indrets i la meva preocupació són les vacances.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada