Les portes de l'infern
Dissabte 13 de juliol 2013
Les noies del despatx es solen queixar sovint de com poden ser tant lletjos els camioners que venen a carregar als molls de l'empresa. Ni fets per encàrrec ho serien tant. No n'hi ha cap que es pugui aprofitar, sembla que facin una preselecció abans de llogar-los. Fa tres o quatre dies en va arribar un que, quan va entrar, tothom va tenir la sensació que havien obert les portes de l'infern. Feia por, ni el dimoni més lleig deu fer gala de tanta lletjor. El vaig anar a avisar per carregar, dormia a la cabina i tenia una dona al costat, no la vaig arribar a veure i ni va sortir, potser val més, em sembla recordar que era eslovè i, quan vaig entrar a l'oficina els vaig dir que a l'infern n'havien deixat escapar un d'important. Rialles fins que el van veure a entrar. Ets animal, l'has clavada.
Petit, lleugerament panxut, sense coll, el cap se li enganxava a l'esquena i les cames proporcionalment eren més curtes pel que corresponia al cos. La cara tampoc l'afavoria massa: el nas prominent i de narius peludes, els ulls petits, foscos i cansats i el cabell esbullat i engreixinat. Res a dir. El varen fer seure en una butaca a recepció mentre esperava la càrrega i la signatura de la documentació i es va adormir convidant-nos amb la presència d'un badall sorollós i ampli. Tres dents visibles, es podien comptar, potser n'hi havia d'altres esquerdades o trencades i molts, m'imagino, forats. Tres pobres dents que donaven tota la sensació d'haver gastar poc dentífric i pocs raspalls en sa vida. Tot ell brut, però no de brutícia del moment, de suor quotidiana o de greix de camió, brutícia de ronya carnussa clapejada de dies i dies no tastar aigua ni sabó de cap mena i, curiós, no feia massa pudor de carnús ni de sofre. La vestimenta a joc amb l'estampa. Una samarreta tipus imperi comprada o manllevada d'originari color blanc, ara estampada de colors bruts de gos com fuig que feien joc amb les llànties d'una mena de pantalons esportius molt curts perfiladors de les galtes dels pernils del cul i les cames, primes i gens peludes, estaven subjectes a uns peus enxanclats, ennegrits i unglats, on recordo visiblement el negret entre dit i dit. A algú se li va ocórrer dir que s'imaginessin a una d'aquestes noies obligades a prostituir-se a les carreteres i que se'ls pari algú així i li hagi de fer sonar la flauta de Bartolo de un agujero solo. No van riure. Més aviat angunia ... les portes de l'infern ... d'un altre infern molt sòrdid ... potser el vivia la noia de la cabina que no va sortir ... el van començar a carregar i se'n va anar tal com va arribar.
Les noies del despatx es solen queixar sovint de com poden ser tant lletjos els camioners que venen a carregar als molls de l'empresa. Ni fets per encàrrec ho serien tant. No n'hi ha cap que es pugui aprofitar, sembla que facin una preselecció abans de llogar-los. Fa tres o quatre dies en va arribar un que, quan va entrar, tothom va tenir la sensació que havien obert les portes de l'infern. Feia por, ni el dimoni més lleig deu fer gala de tanta lletjor. El vaig anar a avisar per carregar, dormia a la cabina i tenia una dona al costat, no la vaig arribar a veure i ni va sortir, potser val més, em sembla recordar que era eslovè i, quan vaig entrar a l'oficina els vaig dir que a l'infern n'havien deixat escapar un d'important. Rialles fins que el van veure a entrar. Ets animal, l'has clavada.
Petit, lleugerament panxut, sense coll, el cap se li enganxava a l'esquena i les cames proporcionalment eren més curtes pel que corresponia al cos. La cara tampoc l'afavoria massa: el nas prominent i de narius peludes, els ulls petits, foscos i cansats i el cabell esbullat i engreixinat. Res a dir. El varen fer seure en una butaca a recepció mentre esperava la càrrega i la signatura de la documentació i es va adormir convidant-nos amb la presència d'un badall sorollós i ampli. Tres dents visibles, es podien comptar, potser n'hi havia d'altres esquerdades o trencades i molts, m'imagino, forats. Tres pobres dents que donaven tota la sensació d'haver gastar poc dentífric i pocs raspalls en sa vida. Tot ell brut, però no de brutícia del moment, de suor quotidiana o de greix de camió, brutícia de ronya carnussa clapejada de dies i dies no tastar aigua ni sabó de cap mena i, curiós, no feia massa pudor de carnús ni de sofre. La vestimenta a joc amb l'estampa. Una samarreta tipus imperi comprada o manllevada d'originari color blanc, ara estampada de colors bruts de gos com fuig que feien joc amb les llànties d'una mena de pantalons esportius molt curts perfiladors de les galtes dels pernils del cul i les cames, primes i gens peludes, estaven subjectes a uns peus enxanclats, ennegrits i unglats, on recordo visiblement el negret entre dit i dit. A algú se li va ocórrer dir que s'imaginessin a una d'aquestes noies obligades a prostituir-se a les carreteres i que se'ls pari algú així i li hagi de fer sonar la flauta de Bartolo de un agujero solo. No van riure. Més aviat angunia ... les portes de l'infern ... d'un altre infern molt sòrdid ... potser el vivia la noia de la cabina que no va sortir ... el van començar a carregar i se'n va anar tal com va arribar.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada