Estirabot

Divendres 12 de juliol 2013

Com m'agrada el Pep i que poc m'agrada en Sandro. Potser l'estirabot no tocava, però com que l'entenc, el disculpo i el trobo legítim. Jo hauria saltat abans. La bona educació o les bones maneres no han de censurar mai els estirabots d'algú que no ha estat educat en un món de grans refinaments. Estem parlant d'un noi de poble de la Catalunya interior, fill de paleta i de mestressa de casa que potser havia treballat de petita a la fàbrica tèxtil del poble, no ho sé, m'ho puc arribar a imaginar. Gent que no deu saber gaire de lletra, que valoren als que en saben i volen que els seus fills en sàpiguen. Gent de valors i com el fill, quan han de parlar, parlen clar i català amb la llengua que els surt del cor, la llengua de la mare que els va parir i resulten ser tan maleducats que no es preocupen de parlar amb la llengua del conqueridor encara que la sàpiguen i en sàpiguen d'altres més que els conqueridors ben educats.

L'estirabot deu tenir motius i alguna cosa m'ha arribat i aquest Barça dels valors, dels valors de la Qatar Fundation, em dóna la sensació que parlar tant de valors li passa com a aquella gent que sempre parla de diners, els que realment tenen, tant d'una cosa com d'una altra, no en parlen mai. El meu Barça ha estat el d'en Pep. Excel·lent. Culminació del Dream Team i el de la lliga del setanta quatre. Estirabot, segur, però també em molesten els silencis sorollosos. Es veu que intentar dir la teva veritat o parlar del que es pensa és torpedinar al que calla, el que farà parlar als altres o el que tira la pedra i amaga la mà, escampant femta arreu i no traient mai la cara. El més greu, és que no em costa entendre-ho.