Hi hi he he o densitat

Dilluns 29 de juliol 2013

Normalment quan esmorzo o dino, dinar ho solo fer a partir de les quatre de la tarda, agafo el Serra d'Or del mes i el vaig llegint article per article. En sóc subscriptor. És una d'aquelles revistes, com la revista musical catalana, l'Ausa del patronat d'estudis ausonencs i d'altres per l'estil, que et fan adonar que vivim en un país d'extrems i que ens costa trobar el punt mig aristotèlic. Massa denses, massa ben fetes i, per desgràcia, massa poc a l'abast de la majoria de la gent. Producte de minories. Fa dies em queixava de la proliferació de la cultura del hi hi he he, de fenòmens com el Victus, de programes com el Polònia i el Crakòvia i que les celebracions tri-centenàries estiguin en mans de personatges mediàtics. És cert que denota una bona salud i frescor aparent de país, però no n'hi ha prou, cal quelcom més que això. Cal més seriositat. Potser és aquesta la manera d'aconseguir permeabilitat per a molta gent que no té massa interès pel que no siguin els calés, la feina, la família i el voler viure el millor que es pugui. Ho trobo legítim, encara que no ho comparteixi massa o gens. La vida té quelcom més, encara que ni jo mateix sàpiga què deu ser. Valoro les iniciatives mediàtiques i les intento valorar en el sentit que puguin servir a gent que no s'haurien interessat mai per a la política, per a la història o per la literatura a que els arribi a interessar, d'alguna manera, per anar més enllà del hi hi he he i adonar-se que no tot forma part de la trivialitat eixorca que se'ns vol fer viure i creure. Em fa pensar com una mena de religió dels temps moderns, com ho és el futbol. Els objectius anestèsics em semblen força similars. Em fa por que els resultats aconseguits amb tanta trivialitat siguin minsos, només cal veure el nivell de l'ensenyament públic i privat, tothom sap llegir i escriure, però cada vegada es baixen nivells, sembla que el saber es vulgui uniformitzar barrejant els que valen i els que no valen, no fóra que traumatitzéssim a algú, i els resultats són els que són. No es prioritza el saber i l'esforç. Poc m'agrada que es discuteixi de política o de cultura amb un gin tònic pagat a preu robat i amb roba de marca. Tothom és lliure de fer i d'opinar. Cultura en minúscula i la majúscula no interessa, no és atractiva, és seriosa i embafa. No té entrada i fuig sense qualsevol esforç de penetració. Profetes de la majusculinitat donadors de masses conceptes per sabuts, alguns obvis, altres no tant i molts no entren ni amb calçador. La gent no s'ha preocupat per saber gaires coses, només les pràctiques, les necessàries pel dia a dia i les imposades per la propaganda i els fan creure que riallerament en saben moltes. Defugir de la densitat montserratina. El saber repel.leix al receptor perquè no és bon emissor, els emissors solen desmerèixer al receptor moltes voltes, altres el compadeixen i no amb l'humiliat necessària. El receptor ho percep. Opinió personal. Falla el flux comunicatiu. No existeix una via mitjancera: hi hi he he o densitat. Tampoc sé si cal, les mitges mai són plenes, les buides porten gana i les plenes empatxen. Dilema.