La rive gauche

Dimecres 31 de juliol 2013

Un dels molts llibres sobre Paris. Ideal per a no perdre el temps. Els temps és molt relatiu i la noció de perdre'l o guanya-te'l queda restringit a l'àmbit purament personal. La rive gauche de Herbert Lottman el Paris intel.lectual i polític dels anys trenta fins als primers cinquanta del segle vint. Barri llatí. Saint Germain des Près, Boulevard Saint Michel i la Sorbone. Cròniques periodístiques i retrat de la intel.lectualitat poruga i idealista de l'època. Intel·lectualitat de cafès, de beguda, de converses, de grans converses, d'ideals, de grans ideals que han transcendit més allà de la seva època i que molts encara, anys enllà, els flairem. Asseure't i deixar passar l'estona i la vida passa ... en un cafè ... als Deux Mâgots o al Flore, és igual, temps guanyat a la vida i escarni a la rutina. No estic per ningú, estic per mi, llegint, escrivint, intentat imaginar-me com devien ser d'arrogants i de pedants molts d'aquells intel.lectuals que volien canviar el món i el món els va canviar a ells. Les idees van quedar. M'adono que podien haver-se assegut a qualsevol cadira d'aquelles. Temptacions d'emulació d'aquells idealistes que es postulaven sobre un o altra bàndol de la nostra guerra perduda per tots i atemorits per la que vindria i els afectaria directament. Molts pacifistes i Rin enllà, Alps avall, tambors de guerra. Moltes postulacions sobre el que passava Pirineus avall i no saber massa quina era la realitat: la República s'ensorrava i l'eix assajava el que els passaria a ells cinc mesos després de la victòria de Franco. Indiferència, incredulitat i masses, masses, idees innecessàries i inútils. Camus, Sartre, Beavoir, Drieu la Rochelle, Cocteau, Céline, Brasillach ... tots hi van passar. Ara, m'esperona, fan pagar les ganes i el cambrer arrogant, com la majoria dels parisencs, fa complaure qualsevol espera i dóna peu a l'observació i retardar a enfilar i badar pel Luxemburg