A ca les monges

Diumenge 28 de setembre 2014

En Jaume, el del Casino, els acudits de tota la vida, escoltats una i altra vegada, els que es deien al vell camp del Vic i que són útils per a qualsevol camp de futbol, inclòs el del Barça. Arriben els nacionals, quan ataca l'equip contrari, és més dolent que en Casadevall, si algú la caga, a ca les monges, si es xuta alt per sobre la porteria, l'hauran d'anar a buscar a ca l'Abel, si la pengen a la graderia, que surti en Rovira amb l'ampolla d'anís, quan algú es lesiona ... sempre el mateix i tothom riu. Se'n vanta. Té certa gràcia. Acudits amb accent de la Plana. Ahir treballar. Ja no és una activitat del dissabte puntual, ja comença a ser habitual. Dos dissabtes seguits. Insensatesa que ratlla l'estupidesa. Parlar clar. Dir el què es pensa. Políticament incorrecte, quan em temo que la política, com la polis, lluminària i molt de fum que surt per les xemeneies. Tornar al Casino a veure el futbol. Feia més d'un any que no hi anava. Conveniència d'esbarjo. Distreure'm. Una de les moltes coses que em calen i no n'abuso o, senzillament, no faig. Sensació de només treballar i descansar per a tornar a treballar mitjanament reposat. Estupidesa. Sort que a la feina em puc permetre el luxe d'escoltar notícies i música clàssica, la que realment m'agrada i m'omple sense poder-ne prescindir. Veure el futbol amb més gent, com ho vull. Sol, el detesto més cada dia, m'avorreix. Tampoc molta, la suficient, a la sala modernista, s'ho val. Ser el més jove de tots. Savis i entesos sense entendre-hi massa o del tot i amb els comentaris suats de la darrera vegada que hi vaig anar i els que escoltaré la propera. Passar del tot al res i del res al tot amb aquella mena de plasticitat sorprenent que només pot arribar a donar el futbol vist amb colla, no pas sol.