El racó, el clot, la cova

Diumenge 7 de setembre 2014

Les matinals del diumenge em solen agradar. La mala lluna em comença a la tarda si faig us d'aquesta mena de vida burgesa i curta de mires del tot m'està bé. Trist. Tristor rotunda i absoluta. Llegir, escoltar música i llegir. Poca tele. Cada dia és més dolenta. Consternat de la inquisició cultural. De Castella poca cosa se'n pot esperar més enllà del ordeno y mando. Cap mena de sensibilitat democràtica i de respectar res que no es limiti al que prediquen. Algú respectuós hi deu haver, però no surt i no em val. No sé pas si ho sento. Prohibir la presentació d'un llibre, el Victus a Utrech, i mira que el llibre no el trobo massa bo, de les coses que he llegit darrerament que menys m'han enganxat: serveix pel que serveix, per entretenir i para de comptar. Màrqueting, simpatia empallegosa i el val més caure en gràcia que ser graciós, resulta ser més suggestiu i més convincent per a un tipus de públic en el qual no m'hi compto, que la qualitat, m'atreveixo a dir, literària. Opinió personal. No em va agradar. Molt millor la trilogia de l'Alfred Bosch, 1.714, i no se n'ha fet cap propaganda. En Sánchez Piñol em sol molestar quan el sento parlar. Insídia personal no contrastada ni fonamentada. El racó de lectura, el que no he trobat, malgrat portar setze anys vivint al pis a on estic. Vario d'ubicació i no em sento còmode enlloc. Em mancaria un llum, una butaca, un espai més acollidor, encara que el pis sigui confortable, espaiós i ben condicionat. És cert, compleix els requisits de confort no acomplert. Les parets i l'entorn no parlen, tenen molt, o cap, cosa a dir. L'espai és desagradablement agradós, com resulten ser molts estatges construïts en sèrie sense ànima, enmig d'un barri seriat i nouvingut, d'edificis semblants sense caràcter que fan el fet i que em tapen les vistes del Cabrerès, una possible nova comarca, com ho serà el Lluçanès, amb capital a l'Esquirol una i Prats l'altra. Vista tapada i sols intuïda. Me la tapen quan escric, ara mateix. Encant, el pis del quart, al Passeig, l'etapa més feliç de la meva vida, malgrat l'estúpida feina a can Codina i la mort del pare, la ferida que no crec que mai deixi de sagnar. Estimar-me més vuitanta metres quadrats al rovell de l'ou que cent i escaig relativament allunyats o una casa a enlloc, a una urbanització deshumanitzada de gent closa a ca seva retallant gespa al jardí. El racó, el clot, la cova, primitivisme de l'home que pintava cérvols i homes erectes envoltats de dones dansaires.