Una mena de ritual

Dissabte 6 de setembre 2014

No sóc antropòleg. Sin novedad en el frente d'Erich Maria Remarque. L'estic llegint. La nit abans de tornar al front després d'un permís. L'angoixa i el patir de la mare, l'anècdota significativa dels mitjons de llana perquè no tingui fred. Esglaiador. A la memòria la tieta Roser, el dia que van enterrar al seu fill, el meu cosí, en Jordi, mort d'un accident laboral, a Santa Eulàlia de Riuprimer, se m'agafava al braç, molt desesperada. Patia per la pèrdua del fill i pel fred que tindria al nínxol aquella nit. El silenci més profundament antropològic que he sentit mai en una església, més que respecte, era sentiment molt sentit, de poble, un sentit de pertinença que mai m'hauria imaginat que pogués existir, almenys d'aquella manera tan intensa. Dia cru d'hivern. Feia un fred que pelava. El fred, el de menys, l'amor de mare i no pas el castrador, el que surt del cor, de molt endins, de vés a saber a on, però que sempre hi és. M'he emocionat llegint, és cert. Perseverança de l'espècie, del clan, dels teus i de l'angoixa del soldat que ha d'anar a defensar al grup, a la comunitat i, en definitiva, l'essència i la raó de formar part d'un nucli. Antropologia. La guerra, absurda, primitiva, humana i com a defensa, sempre, sempre, provocada per interessos materials dels que no lluiten ni lluitaran mai dels mais, els que no s'embrutaran de fang i no s'empolsinaran de pólvora a les trinxeres. La guerra com a preservació de la comunitat, el seu sentit noble, la resta una ximpleria i un enreda babaus. Transportat, com el mateix Remarque, a arribar a creure que potser hauria estat millor no haver aconseguit el permís per l'angoixa que l'hi suposava haver de tornar a la brega. Millor viure bregadament enfangat fins al final viu o mort, tant se val. El mateix em passava quan havia de tornar a Sevilla. Ja hi estava bé. Vic em trencava el ritme i no era definitiu fins el dia que tornés llicenciat. Trist. Ho entenc. La vida em marcava aquelles pautes i ara són vistes com una mena de ritual arcaic destinat a marcar la línia, ridícul o no, del pas de la jovenesa a l'edat adulta. Prescindible? Del tot. Ara els joves ni això. Pèrdua de referents. Tinc la sensació que a la maduresa no s'hi arriba i que sempre es vol viure en una eterna jovenesa que no va més enllà d'una certa banalitat sense voler dir que aquella ximpleria antropològica servís massa per a ser més madurs o menys banals. No, certament no, la nit abans del retorn era molt llarga ... molt.