Les taules de la llei

Dimecres 17 de setembre 2014

Les traïcions del subconscients solen ser les més emprenyadores i les que no enganyen. No he seguit el debat del Parlament. Només escolto el que en diuen les notícies i la tertúlia del matí. L'Alícia del país dels inadjectivables, vol tornar a la Catalunya de la seva infantesa. No pas el meu cas. No hi havia demòcracia i existia la pena de mort. La submissió era rotunda i sense escapatòria. Ara, sotmesos, però amb capacitat de protesta i unes lleis que arrosseguen massa fang. Nascut sis anys abans que la filla del guardia civil. Íntim si vaig ser feliç o infeliç. Vic, Santa Eulàlia de Riuprimer, Llançà i Barcelona. Els meus móns. Rancietat de sagristia, pagesia, internacionalització i grisor mundana, els quatre adjectius escaients. Poca consciència de res i saber que a fora passaven coses diferents, no saber i saber una mica, sembla una incongruència. La finestra francesa del Llançà de l'època, un món meravellós, quan a Vic tot eren capellans, monges i catalans afectes al règim, els que van passar a ser pujolistes i a hores d'ara criden independència. Llavors tot pudia a sagristia parlada en català. Per res tornar a aquella mena de país que anava en sis-cents o en vuit-cents cinquanta fins el dia que es va morir el Dictador i ens van entabanar amb aquesta mena de Constitución que no vaig votar. Els que ho van fer, la majoria, són morts. Cap sentit voler-la fer complir com si fossin les taules de la llei que Jhavé va atorgar a Moisés al Sinaí, quan, potser, a més d'un, ens pot interessar sotjar l'experiència pagana d'idolatrar ídols nostrats, no imposats i que donin, com a mínim, una esperança de llibertat. M'agradaria imaginar-m'ho i no sé si en sóc capaç, però d'aquesta llei casposa, sí que sé del cert que no la vull, ni m'agrada i més quan la volen imposar sense cap mena de raonament fruit d'una educació guardadora de l'absurd i gota civil o civilitzada, tant se val.