No estar al rovell de l'ou

Dimecres 24 de setembre 2014

M'agradaria poder sortir una mica més al vespre. No puc, és cert, només m'agradaria, una mica, com abans. Tampoc és que ho hagués fet massa, però no va ser una activitat inhabitual. Per les vacances penso, tampoc, i no em bat la mandra, em frena la distància i una mena de llunyania aïlladora. No estar al rovell de l'ou. La Plaça, els carrers del voltant, una hectàrea quadrada i poca cosa més, no estan a un pas de pardal. Masses passes: extraradi, barri i rodalia. Visió molt particular de l'urbanisme. Agradabilitat de voler viure i d'haver viscut al cor, formar part del cervell i certa recança de sentir-se extremitat o òrgan perifèric. Anys que no vaig al Casino o a l'snack més enllà de les vuit del vespre que no sigui festiu. Incapaç de saber si encara pul·lulen personatges que donaven relleu i caliu als vespres, uns que no formaven part de la nit. Gent de vespre fins a la mitjanit, no pas més. El Boston, en Manel Anglada, els senyors Camps, la senyora Rocafiguera, en Ramonet, en Carlos, en Salom ... Cerimonial. Èpoques de reunions musicals al Casino, els dilluns, i de baixar una estona a l'snack havent sopat, no pas cada dia, però sí sovint. Sortir de l'escala i enfilar pocs metres de carrer, res més. Allò de fer quelcom més que treballar. Sortir, com aquests personatges, sense escarafalls, amb senzillesa, i no pas com ara, per mandra, per desplaçament, per impediments horaris ... sopar, mirar la tele i quedar adormit al sofà. Cerimonial, un altre. A Plaça? Excepció estranya amb la consciència de saber que no s'està al rovell de l'ou i que hom forma part de la clara.

Comentaris