Fins i tot les domèstiques

Dilluns 15 de setembre 2014

En Duran ja hi torna. Masses dies callat. La mateixa angúnia quan parla que quan calla. M'inspira instints malèvols i l'Espadaler, deu ser perquè el solo veure sovint pel carrer, que no me'ls inspira pas massa més bons. Poc agradós voler deixar passar el temps i voler fer creure que a tota hora caus de la figuera. No és ètic, per més misses i per més hòsties que combreguis. No, no n'és. Enredar. La consulta no serà mai legal, no ho pot ser, encara que tothom ho vulgui. El primer. Tirar pel dret, una opció. Castella no ens vol, no ens estima i no ens reconeix si no som com ells: la resta, sofismes dialèctics maquillats de bizantinisme. Europa tampoc ens reconeixerà i el món, el mateix. Ni voler que ens estimin ni que ens reconeixin arreu. Quan siguem fora, quan les faves siguin comptades, llavors, llavors, ara no. Ens entenen, n'estic segur, però no es mullaran, ni ens agafaran de la maneta per acompanyar-nos a on volem anar. Si no ens ho fem sols, ningú ens ho farà. Com el que un bon dia marxa de casa, si no té pares castradors o no són fills malaltissament dependents, com suposo que deu ser el cas d'aquests interessats unionistes catalanistes, del ni carn ni peix; no solen ser mai els pares, ni els parents qui et fan marxar, sempre t'hi solen voler. Un bon dia marxés. Bé, sempre hi ha aquell qui viu a cal sogre i que no mana res, que sol ser dependent tota la vida i el que no s'independitza mai, el que tot ho justifica per a no ser mai adult. Sol passar i tot és vàlid mentre no es toquin els nassos als que no volen formar part d'aquest sistema i més quan la família fa us d'una mena de despotisme intransigent que no et vol vol deixar créixer per a res del món. Passa a gran i a petita escala, el que no sé pas si es vol, ser madur, viure amb aquesta necessitat eterna de que et manin, de prendre les decisions mínimes, de dependre, dels sogres, de la dona i que li marquin les pautes, fins i tot les domèstiques, encara que no s'ho cregui i faci veure que no és veritat perquè el deixen anar al quiosc a gastar-se un euro per la Vanguardia, tota l'autonomia, tota la llibertat filla de la dependència sustentada en el sofisma de la legalitat.  

Comentaris