Com a mínim creure-s'ho

Divendres 5 de setembre 2014

Llicència. Divendres. Les set del vespre. Plou a miques i plourà fort ben aviat. A Roda, a Manlleu i a Torelló la pluja fa bestieses. He sortit a donar un volt i les cames m'han portat al Casino. Estava sol a casa i m'adormia mentre llegia. Al Casino, l'illa de pau vigatana, parlaven del cas Pujol i l'he obviat. N'estic tip. Aigua passada de temps pretèrits. Una mena d'opuscle de déus vençuts massa terrenals. Cercar la renaixença d'un nou món més il·lusionant, més net i més clar amb l'esperança que no es converteixi en una transició enganyosa perpetua. Malgrat tot, enganys, miratges ... és ben cert, que nosaltres vivim millor del que van viure els nostres avantpassats i no se'ns pot negar, encara que ens queixem i reneguem del què ens passa i de les adversitats que ens hostiga el dia a dia. Nimietats si les comparem amb el que van viure els avis i els pares amb aquella guerra insidiosa, estúpida i provocada. Víctimes d'aquella postguerra miserable, misèria espiritual i ideològica sumada amb la material que els va tocar viure sense haver-ho demanat ni volgut. Ells volien un altre món i una altra cosa. Tampoc sé si el món que els hi hauria agradat seria el que ens toca viure ara a nosaltres. No es van encantar. Els hi estaria bé, és més del que s'haurien pogut imaginar i no calen regressions, ens cal crear un altre món, o, com a mínim creure-s'ho.