Etapes molt primàries

Dilluns 22 de setembre 2014

La música sense cultiu, sense domesticar, em fa remuntar a una de les formes més bàsiques del primitivisme. Soroll, més o menys agradós, ritme i, amb una mica de sort, veu. La melodia ja requereix un altre estadi més evolucionat. Elucubracions particulars sense cap mena de fonament, experimentades a partir de l'observació i d'un criteri molt restringit i personificat. S'ha acabat la música viva. Ni fred ni calor. Pel meu gust,  dolent tot plegat i amb la consciència de no formar part d'aquesta majoria que escolta el què li donen, per mimetisme, per gregarisme, per estar acompanyat, vés a saber. Tenir molt clar que formo part d'una minoria, no pas selecta ni res que se li assembli, simplement amb un concret gust no concordant. Discutible. Opinable. Ahir a la tarda vàrem resseguir els escenaris que encara tocaven. Música jove i no tan jove, lleugera, rock, folk, interpretada, això sí, per gent jove. Dinamisme i més voluntat que encert. Gent bevent cerveses i cubates de litro. Els envasos llençats al terra ... feina de l'escombriaire. Deserció cívica i educativa ... és igual. Exigents de tots els drets i absents en els deures i en les obligacions. La majoria movent el cap i ballant unes tonades de baixa melodia, a tot volum, imballable si no es té molta traça, on les notes sonaven com enganxades amb pega, i no pas dolça, més aviat amarga empallegada d'una mena d'estridència convulsiva pel retruc de la bateria, digna sonoritat transportadora a  etapes molt primàries de l'espècie, la humana.