A l'hora d'esmorzar

Dimarts 16 de setembre 2014

No m'agrada que se m'exclamin quan no fan més del que faig o he fet jo mateix per a canviar una situació. Si treballo a on treballo i he arribat a on he arribat, és perquè no he estat capaç de fer res més o serà que ja m'està bé. Si em llevo a les quatre de la matinada i torno a les cinc de la tarda, és el meu, petit o gros, problema. Si el dijous al migdia ja no m'aguanto els pets i els ossos em fan mal, no sabria què dir-hi. Ningú m'ho resoldrà i ningú em traurà les castanyes del foc. Intentar portar-ho de la millor manera i obviar comentaris sobrers d'aquells que ho fan, que fins i tot fan més hores de les que jo faig, i es queixen de la seva dissort. És ven seva i més quan no es cerquen alternatives per esbargir-se d'aquesta mena de món circular i poc gratificant. Opositar a la malaltia i malbaratar el temps. Sensació mesurada, ara que hi ha molta feina, quan arribo n'hi ha que porten una hora llarga treballant, i, a vegades, no sempre, a la tarda marxen més tard. Se'm queixen que no fan res fora de la feina, que no surten, que no coneixen, que no tenen temps per llegir, encara que poc ho hagin fet, i t'adones que els costa entendre com es poden fer altres coses, moltes em temo, però forces menys de les que hom voldria, quan es va tan cansat i tan embuit per la feina, la que et dóna per viure, però que, alhora, amb tanta dedicació, no et dóna l'essencial: l'alegria de viure. Per sort no sol ser el meu cas. L'alegria o la tristesa de viure, la solo beure d'altres fonts, com deu passar a tothom, suposo, o no. A l'hora d'esmorzar.