Cap ni un

Dijous 11 de setembre 2014

Descoordinació conceptual de quines poden arribar a ser les coses importants: les particulars o les globals. Les particulars, les pròpies i les de l'entorn, parlar-ne sempre. Principal importància. Nuclear. Clos. Les globals, obvi, més enllà, el món, el què està passant, el que més m'interessa. Intimista, sense voler-ne ser, en un apartat en concret i molt endinsat en voler saber. Discutir, parlar, opinar, conèixer ... el que no es prodiga i es defuig. Tinc la sensació que es viu endinsat en el món particular i que el global, un major endinsament, potser milloraria el particular massa encerclat per les pròpies murades psicològiques. Em sobra, em cansa, en particular i en plural, tot aquell que el seu món no va més enllà de la restricció i en sóc el primer a pecar-ne més d'una i de dues vegades. Parlar sempre del seu, dels seus, dels problemes, els que tothom té, de voler-ne resoldre fins a l'infinit i quan se n'ha resolt un, se'n cerca un altre per estar infinitament immers en aquesta mena de bucle sentimental empatollat aturador i poc deixa avançar. Enfonsat en una mena de fangar que no fa adonar de la insignificança del teu món i dels que t'envolten. Un, uns més i alguna hora un de, uns de, menys, quan el que m'estimo més és discutir, parlar, opinar, conèixer ... el que m'allunya i m'exclou d'aquest parlar i rebolcar-me com escolto massa sovint, en un món tan particular i en excés problemàtic de problemes reals resolubles, sobrevinguts i cercats pel simple fet que n'hi hagi algun o altre per entretenir malentesament, quan, en realitat, no se'n té cap ni un.