El curs normal

Dimarts 23 de setembre 2014

El Gallardón plega. N'hauria de plegar més d'un. El més desagradós de tots. Em molesta veure'l, el posat, la veu, el to, l'historial, el llegat polític del sogre i aquesta mena d'ideologia possessionada més enllà del conservadorisme benentès, si és que es pot arribar a entendre a algú extremament conservador. El deu salvar ser melòman. Anècdota. Aquesta llei, la de l'avortament, no altra cosa que un retrocés trenta anys enrere a mercè dels bisbes, no pas de tots, però sí d'aquella colla, majoria, que aboquen a una mena d'infern ideològic que poc té a veure amb el missatge cristià de la manera que ens el volen fer creure. Avortament, com l'eutanàsia, delicat i enjardinat parlar-ne. Terrenys i àmbits molt particulars per resoldre quan es dóna el cas. Complicat. Ho tinc clar. No avortaré mai pel simple fet que no ho puc fer, però si que m'agradaria decidir sobre com finir la meva vida quan no la pugui viure en plena consciència. Cap remordiment. Meditació personal profunda que no s'hi arriba perquè sí. Educació prèvia. Llibertat d'acció amb garanties. Si hagués estat dona, no hauria volgut que ningú decidís per mi, ni un ministre com ha estat aquest, ni una colla de juristes i, encara menys, els bisbes. Les seves opinions, com les de tothom, són vàlides sempre que no siguin impositives i preses com a dogmes. El seu món, el meu i cadascú al seu, sense emprenyar ni que emprenyin. Com el morir, el viure, el néixer, el que es vulgui i quan es vulgui, no sabria com dir-ho. No estic en mans de Déu ni de ningú. No ho vaig estar el dia que vaig néixer i tampoc crec que ho estigui el dia que em mori. Faré com tothom, el curs normal, sempre i quan no surtin imprevists legals, ideològics i morals de toxicitat perversa.