Chanson, en diuen

Diumenge 14 de setembre 2014

Poc propensos a escoltar cançó francesa, chanson, en diuen. N'escolto. Poc amant de la poesia llegida, però sempre curull i mai tip d'escoltar-la recitada o cantada. La chanson, poesia en estat pur. Profunda. Existencialista i de banalitat, quan n'és o en vol ser, de baixa intensitat. Una chanson que no sabia que era del Charles Trenet, sempre escolto la versió de la Gréco. Coin de rue. Em transporta, no pas a enyorances de temps millors, més aviat a enyorances de temps viscuts amb les seves gràcies i desgràcies. Tout çà qui fut et qui n'est plus. Tout mon vieux coin de rue. No vaig viure en un cantó de carrer. El meu carrer era una avinguda àmplia, desangelada i alegrament trista. Era una mena de barri encerclat entre la via del tren i la nacional que portava a França, de cases barates que van resultar molt cares, de carrers enfangats, sense clavegueres pressupostades i deixades a mig fer, on la merda surava enmig del fang els dies de pluja i la tirava via i riera enllà, on, de tant en tant, el tren s'emportava algú mig adormit o torrat cansat de treballar tantes hores per tirar endavant i on era normal que els llums de les finestres, sense persianes ni cortines, fossin encesos a les quatre de la matinada per anar a treballar a la pellaria fins a les nou del vespre. Ajourd'hui disparu. Je me souviens. Il n'y avait pas un palissade et un taillis d'embuscades, sols descampats, camps on anar a manllevar patates i blat de moro, trens a hores concretes, pocs cotxes i molta canalla bruta pels carrers. I no pas une fleuriste qui vend ses fleurs aux amants, sols botigues de menjar, perruqueries, un barber garlaire i dues tavernes sempre plenes d'andalusos i je me souviens d'un amour de quinze ans, perdut, oblidat i rememorat impossible de ser suportat hores d'ara. Un amour qui fut perdu. Et depuis j'ai beuacoup voyagé, el meu barri, mon vieux, coin de rue, qui fut et qui n'est plus. No existeix. Pulit, net, sense merda, sense canalla o una altra de diferent i records registrats en un lloc poc ocult de la memòria d'aquells meus quinze ans j'attendais un amour, impossible i ridícul que no anava més enllà del Sagrat Cor, l'escola de monges de la carretera de Barcelona, un amor qui fut perdu juste à ce coin de rue.