De poca gràcia

Dimecres 10 de setembre 2014

Feia massa temps que no m'hi veia o que no ho veia massa clar. Porto ulleres. Un pas més cap a la maduresa, la meva, cadascú la seva. Sembla que vagi mig torrat. A la parada de l'assemblea poc més em trenco coll i barres en un dels quatres o cinc graons de l'entrada principal. El terra sembla que se'm mou. Vengudes totes les samarretes d'una revolada, més n'haguéssim tingut i s'han entrat les darreres signatures. Placidesa. Parlar de política, del procés, ser filmats per la televisió francesa i palpar l'entusiasme i les ganes de la gent perquè tot surti bé, contrastada amb la por que comencen a mostrar certs polítics estranyats pel què és l'evidencia: sortir d'Espanya mai serà legal si ens emparem amb la legalitat espanyola o en la bona voluntat dels castellans. Marxa dels vigatans. Més gent cada any. Difícil de valorar. Seguir el recorregut amb menys entusiasme del degut. Poc silenci, no massa respecte no pas no volgut i anar per anar sense saber massa el significat ni els motius del què es commemora. Sensació no pas aplicable a tothom. Cert faranduler tarannà progressiu. A la plaça de la Catedral no hem pogut esperar el parlament de la Cabot. Ens hauria agradat, és un personatge vigatà entranyable. Fa dos anys, en Solà i Sala, va estar exaltat i esplèndid. Ahir, una mena de bufó de poca gràcia, vestit de Felip Vè, fent-ne burla, com qualsevol personatge del Polònia, i la gent reia, els hi feia gràcia. Faràndula. Lamentable i trist, no serien els adjectius més adients, però ens ha fet marxar. Ens ha estat millor arribar a Plaça, asseure'ns, no feia fred, però sí una mica de fresca. S'hi estava bé. La Plaça de Vic és un dels entorns urbanístics més bells de la vella Europa sense cap mena de dubte. Demanar dues copes de cava i dos montaditos de coca torrada amb encenalls de pernil ibèric per a celebrar la nostra particular vetlla de la diada allunyats de la pantomima del primer Borbó de les espanyes, el que de graciosa majestad no n'era ni en figura ni en imitació.