A on som

Dissabte 27 de setembre 2014

El meu suport, sempre crític, amb el President, amb el seu partit i amb la política en general. Em vull divorciar, d'Espanya. Fart, en seria la paraula exacta, com també n'estic, fart, de les ambigüitats, de les metàfores i dels eufemismes catalans. Signat. Inevitable sense cap intenció de voler-ho evitar. Ho celebro. Tirar endavant. Cap mena de seducció quan escoltes els homes i les dones, sobretot elles, del partit del gobierno i de la oposición. Música similar poc grata d'escoltar. Anguniós. No atorgar cap mena de legitimitat als tribunals que no ens respecten, que no ens deixen dir la nostra. Més por em fan els porucs nostrats. Constato que gairebé ningú es demana el per què ni el com de com s'ha arribat fins aquí. Em costa escoltar-ho en cap dels actors directes, els polítics, però sí em el sentit comú de la gent que els empeny, el carrer, la plebs, jo mateix. Il·legal, tot és il·legal, vist des del punt de vista castellà. Cap valor o el seu. Imposar. No ho entenc. Reacció contrària a la pretesa. La voluntat no l'hauria de regir cap llei i quan les lleis són injustes, s'han de canviar. Escoltar la filla del guardia civil, perversió, manipulació, mentida, victimisme i no adonar-se, o fer-ho veure, que demanar diàleg a Espanya és impossible quan parles amb gent com ella. Diàleg sense diàleg, unilateral de només parlar si acceptés ser com jo vull que siguis. Imposició i submissió desigualitària. No dir res que no sigui sabut i reiterat moltes, masses, vegades. A on som. Amenaces, amenaces i cap mena de solució ni capacitat d'assumir cap mena de culpabilitat, sempre són els altres els que erren, els que ho fan tot malament, els meus, els que també errem i erren, que critico i que criticaré sempre, sense deixar de ser els meus, els altres ja han deixat d'importar-me, no m'estimen ni me'ls estimo. Suposo que la voluntat de divorci deu anar per aquí: estimar, desengany i deixar de ser estimar i no estimar. Lògica.