Recondita armonia

Dissabte 13 de setembre 2014

Recondita armonia di belleze diverse! È bruna Floria, l'ardente, amante mia. Declaració amorosa. Tosca. Puccini di Lucca. Verisme. Ardent. Passional. Una de les àries més belles. Roma, romana. La ciutat dels ocres, dels marrons, dels terrosos i dels vermells foscs. Elegància. Decadència mesurada i volguda. El bon rotllo, la transversalitat de la be baixa a Barcelona, la recondita armonia criticada pels profetes de mals auguris, de la negativitat eterna sense solta ni volta, els que no suporto, com tampoc m'agraden els mancats de criteri sense crítica. Avui, ahir i demà, massa bon rotllo a l'assemblea. No, no ens enganyem: un objectiu, un projecte i una voluntat transversal, el que fa aconseguir les coses allunyades de les parides dels intel·lectuals, els que tot ho entorpeixen. Ara no toca, ja tocarà, però ara el temps marca una altra hora. Fàstic de la negativitat. Viure el que toca. Em vaig emocionar. Estètica llatina, com l'ària, bellesa en estat pur. Declaració amorosa, passional, a un país, a una manera de fer les coses, caòticament maldestra que acaba rutllant. El meu país, el nostre. Transversalitat, no pas revolució, una altra cosa, per més malestar que hi hagi, mesura del greuge, però amb ganes volgudes de renovació, de canvi, alegre, llatí, mediterrani, lluminós, de cercar el què no es té, encara que sigui una utopia, el que fa viure i de voler foragitat aquesta mena de malentesa voluntat malfiada dels negativistes que no aporten res mentre escolto la recondita, la recondita armonia, l'amor a una dona, a Floria, sí, aplicable a tot i arreu: bellesa, com les imatges d'aquella be baixa organitzada caòticament i estèticament perfecte, com el país, com la gent que se l'estima i el vol, el vol, el vull i me l'estimo, en bogeria ... i no és cap dona ... genètica. Beneit.

Comentaris