Clàssics

Diumenge 24 de novembre 2013

Diumenge dedicat a carregar piles. No hi crec gens ni mica. En el meu món finit i clos d'això se'n diu reposar o descansar. He aprofitat el diumenge per escoltar més de tres o quatre vegades el lento final de la tercera simfonia de Mahler. Músic jueu d'aquella Viena decadent, culta, elegant i mundana dels darrers Habsburgs. La Viena de Franz Joseph i la Sissí. Música magistral, d'aquella que fa posar els pèls de punta, com gairebé tota la de Mahler. No la trobo apte per a tothom, cal un cert bagatge per arribar-hi, almenys m'ho sembla. Ha estat un diumenge de poca lectura. M'he mirat el DVD del Barry Lyndon d'en Kubricks. Feia molt de temps que no la mirava. Un clàssic de nivell. Música conductora esplèndida, la sarabanda de Haëndel, adient i encertada com ho és la fotografia i l'ambientació històrica. Impecable. Començo a tornar-me a aficionar al cinema, si és que mai ho estat de veritat. Sóc un clàssic sense renunciar a res de nou. M'agrada anar al vigatà i no suporto anar al sucre, tot depèn de la pel.lícula i l'argument, a vegades, en sóc conscient, em pot agradar qualsevol bajanada. M'agraden les de grans músiques, no és sinònim de grans bandes sonores, no m'és el mateix. Ara em ve al cap la mort a Venècia, la banda sonora, música clàssica en estat pur, sense adaptacions, no li calen;  l'adagietto de la cinquena i l'o mensch  per a contralt de la tercera de Mahler. Mai m'han calgut grans melodies ensucrades i ampul·loses per transmetre emocions, això no vol dir que no em puguin agradar o trobar-les adients pel que estic veient. Opto per demanar a qui no li cau l'ànima quan sona la marxa fúnebre del capvespre dels Déus de Wagner a la tetralogia o a Excalibur? Un altre d'aquells films per anar mirant de tant en tant i no badar quan el preludi de Tristany i Isolda serveix pel que serveix, per certificar l'amor adúlter de Lancelot i Ginebra. Clàssics pels clàssics.