El topall

Dimecres 6 de novembre 2013

Em passa, com em devia passar, la primera vegada que vaig arribar al port de Sant Feliu de Guixols després de pedalar més d'un centenar llarg de quilòmetres, vaig arribar a un topall. La via quedava morta allà i no es podia avançar més. La segona vegada que hi he estat, vaig passar del topall i a destí de dret. Metàfora del que s'haurà de fer al país, malgrat els que ens vulguin fer creure que hi ha solucions, no n'hi ha cap i no les vull per res, massa escaldat estic. Al diàleg ni se li dóna la possibilitat de ser inútil pel simple fet que se li nega l'existència. Que no m'entabanin, no es farà cap consulta, em temo, es tirarà pel dret. No ens donen altra opció. Haurem de saltar per sobre del topall. Què s'ha de fer? Què haurem de fer? El recorregut s'ha acabat i la via és morta. No en veig ni una segona, ni una tercera, ni cap, i quatre espantatietes que no volen deixar la mamella volen fer malviure als altres. El camí ha estat, a voltes agradós, altres cara amunt i algun coll s'ha hagut de pujar. Ara al mar i alternativa de seguir la costa, la nostra, o afogar-nos, el que voldrien els que ens volen mal. Que m'expliquin què s'ha de fer i com ho volen fer. Jo ho tinc clar, no mano i no tinc poder. La capacitat de resistència cada dia és més minsa i la pressa més intensa.

Comentaris