Trauma inútil

Divendres 15 de novembre 2013

Ja tornem a ser divendres. Cansat. Aquesta setmana un xic menys, veritat. L'activitat, la de sempre. Avui he entrat, com solo fer sempre, pel Vic sud i cap al barri de Santa Anna. Cada dia passo pel costat de l'adoberia tancada on vaig treballar gairebé divuit anys. M'ha entrat allò que se'n diu mal rotllo. Normalment no hi penso, però avui, no sé si pel fet de ser divendres i comenci el cap de setmana enutjós, el que cada dia em costa més de fer passar i em pot arribar a ser insípidament insuportable per diverses raons, masses ... he reviscut una mena de trauma que dec tenir amagat ves a saber on del subconscient o, potser, massa a flor de pell, qui ho pot saber més que jo? Haver treballat a l'adoberia tant de temps de manera no del tot grata, m'adono que m'ha marcat, inconscientment o no, més del què em pensava i em podia arribar a imaginar. Deu ser com una mena de fantasma que porto a dins i que encara no he expulsat. El tinc adormit, no s'hi pensa i un bon dia apareix, fa por i es torna amagar, mentre el temps va passant. Va estar una etapa activa de la vida, vaig estudiar, vaig tenir la Berta i la vaig veure créixer. Els recordo com uns anys de certa felicitat i marcats per una absència molt important: la del pare. A hores d'ara, no voldria haver-me equivocat pel fet d'acomodar-me llavors. Molt de temps fent una feina que no m'agradava, però que tampoc em desagradava, malgrat fóra qualificada i ben pagada, però de qualificació molt per sota de les meves aptituds i donant menys rendiment del que realment hauria pogut donar. Em deien, hi ho crec, que tenia una de les millors feines de l'empresa. Em vaig aturar, cap mena d'evolució i incapacitat de fugir-ne, per por, per manca d'empenta, per excés de queixa i en sóc l'únic culpable. Avui m'ha revingut el record i ha estat amarg, com una mena de trauma inútil que hauria d'estar mort i enterrat i no ho està. Cap excusa, cap. Demà el sàbat.

Comentaris

  1. Ramon, potser em fico on no em demanen, però em sembla que una cosa dura d'aquella època i al marge de la feina que feies debia ser l'ambient de treball, que sempre m'havia recordat al que explicava la meva mare de la fàbrica als anys 50. Jo penso que un no és la feina que fa, i si tu et comences a retreure coses, amb el tip de pencar, estudiar, llegir... que t'has fet sempre, ja ens podem "apanyar" els altres! Bon cap de setmana! Imma

    ResponElimina
  2. Simplement va ser un rampell de quan hi vaig passar i l'he escrit. El llibre que em vas recomanar, el tindré el dia vint-i-set. Me'l guarden a la biblioteca, ara està deixat. Bon cap de setmana. Ramon.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada