Enyor de la pluja

Dijous 14 de novembre 2013

Tardor atípica. Enyoro la pluja. Quan plogui, pocs dies desprès enyoraré el sol, ho sé. El que enyoro més, i no me'n canso, és la boira. Només al matí, pocs dies, a la recta de Malla. La ciutat dels sants s'ha divorciat de la mestressa de la plana, deu ser que el Bisbe és del Delta i allà el vent s'ho emporta tot, la fe, les vocacions, la boira i les essències. Cabòries meves, no cal n'hi fer-ne cas. Les tres tocades i he deixat Tona i encaro la plana i la ciutat de Vic al fons, llum clara, cel net de núvols i solitària conducció. No escolto la ràdio, escolto jazz, una selecció de temes de l'Ella Fitzgerald i en Louis Armstrong. Sona una peça en concret, autumn in New York, tema que em va seleccionar, casualment quan tornàvem d'una excursió al Ripollés i vaig anar a parar el seu cotxe per la simple coincidència que els altres eren plens, l'Elba, una dona de nom suggerent i poc corrent, senyorívolament atractiva, va considerar que una de les músiques que més m'esqueia era aquesta i la peça en concret. Li puc arribar a donar la raó. Música agradosa que em costaria escoltar-la a casa. M'apropo a Vic, mitja recta enllà, i els perfils urbanístics, tres en concret, els pisos de la caixa d'orus, el Vic-2 i les quatre torres de Sadei ho esguerren tot. Aberracions semblants als pisos García de Manlleu. Poca crítica. Poca discussió. Untades pagades amb silenci. Projectes fallits d'enderroc, paraules i parafernàlia de polítics mediocres, com sempre. Sona l'stompin at the Savoy, estètica i harmonia trencada, ja no m'arriben platònics bons records, certament no, no els vull i no m'interessen. Les garrafades haurien d'estar penalitzades d'alguna manera o altra. Utopia.

Comentaris